Els préssecs de baix a Marina

Pròleg

D'un temps ençà, sense pretendre posar a tots dins del mateix calaix i com clarament tothom pot copsar si hi para atenció, en el món de la literatura hi ha més interessos comercials (que s'abracen a l'oportunisme de l'ocasió) que no pas uns altres relatius a la diversitat del que s'escriu. El fet de criticar que es valori una obra pel nom de qui la signa, no significa que se li vulgui treure cap mèrit. El problema està en el fet que no es dona cap més al·licient per escriure que no sigui satisfer un anhel personal. I, tot sigui dit, ja és un argument prou important per asseure's a escriure! Segurament, moltes obres no es coneixeran mai perquè, potser, l'autor tampoc ho va escriure amb la intenció de guanyar diners. Simplement, ha escrit res per voler donar a conèixer una història, una forma de pensar o allò que n'ha sorgit de la imaginació. Tampoc cal fer-se mala sang, però no deixa de ser trist que tot allò que no pot donar diners no sigui valorat. O dit d'una altra manera: tot allò que no vagi dirigit al públic amb capacitat econòmica i disposat a comprar-ho, queda descartat. Que el món de la cultura estigui tan condicionat als guanys fa que s'alci un mur que bloqueja el pas a molts dels qui els agradaria entrar-hi.

Recordo que llegia moltíssim. Em semblava quasi tot genial. De fet, llegia molt més que ara. Cada vegada em costa més sentir-me interessat per la lectura d'obres noves. Continuo llegint a Mercè Rodoreda, Narcís Oller, Capmany, Guareschi… No vinc a dir que em causi indiferència allò que ara es publica, perquè no tinc cap intenció d'entrar a valorar la qualitat d'un relat o si aquest resulta interessant. No em correspon a mi. En tot cas és una potestat que està subordinada a la subjectivitat de cadascú. Per això crec que la possibilitat de publicar hauria de ser lliure per afavorir la diversitat. No seria més just que tothom pogués triar allò que més li agrada sense traves? Imaginem per un moment un món en què els llibres i la cultura, en general, fossin gratuïts i no estiguessin condicionats per l'especulació. Ara per ara l'accés a la cultura està restringit a un gruix de la societat que pateix dificultats econòmiques. No sabria posar una xifra, però s'entén bé que estic parlant d'un gruix considerable de la població. El teatre, l'òpera, els concerts, els llibres…, només són accessibles per qui s'ho pot pagar. I els que van justos què? No tenen dret a gaudir de la cultura aquells que són de classe més modesta?

Una altra cosa important és disposar de per dedicar-lo a la cultura. Es fa palpable que hi ha un elitisme que disposa del temps de relaxació i per dedicar-se'l a un mateix. La llengua catalana pateix els efectes de la manca de temps, perquè anem massa atrafegats amb un inacabable horari laboral i un munt de responsabilitats que mai acabem de cobrir. Aquí hi hem d'afegir les preocupacions pels fills, per arribar a final de mes, per la salut dels familiars… Llavors s'alça una veu interessada i diu que s'ha produït una disminució de lectors en una llengua perquè no es considera necessària en el context actual. Un moment, aquesta situació no és exclusiva de la literatura catalana, està ocorrent el mateix en totes les llengües del món.  Però aquest dramatisme només l'escenifiquen aquells que estan interessats en el fet que la llengua doni el màxim benefici possible. No he sentit mai que algú qualsevol es queixés de si el català es parla més o menys. Només es queixen les editorials i els escriptors que viuen d'això.

Dit d'una altra manera, la gratuïtat ens aproparia a la diversitat i s'estendria a un públic més ampli. És innegable que ens han ocultat grans relats per descobrir. Però la possibilitat d'accedir amb facilitat a la cultura, de retruc, estaríem alimentant la pervivència de la llengua Catalana que ara sembla tan amenaçada. Podem considerar una veritat universal l'afirmació que diu: tot allò que agrada i resulta útil, perdura.

Cal respectar que llegir res és una elecció personal. Ningú està obligat a llegir el que algú altre ha escrit. Per tant, no té cabuda aquesta insistència de les editorials i autors a demanar que llegim més. Com si el fet de o llegir fos inadequat o negatiu. Però no cal dir que tots entenem aquesta insistència, sobretot quan són les paraules d'aquells que n'esperen obtenir un benefici econòmic i tenen segrestada la cultura.

Per aquest motiu, no ens hauríem de quedar amb tan sols allò que promocionen les editorials. El ventall ha de ser més ampli i les oportunitats per fer-ho també. Actualment, no existeix cap eina per fer arribar al públic una obra de manera desinteressada. Ni tan sols amb el llibre electrònic que no genera costos considerables. Malauradament, al darrere de tota publicació sempre hi ha algú que espera treure'n beneficis. Es fa del tot imprescindible inaugurar un espai per la diversitat, on de manera gratuïta es pugui accedir a tots els continguts.

Quan un parla d'escriptors, per exemple, generalment pensem en el subjecte davant del paper i amb la ploma a la mà. Hi ha tantes raons per escriure! Però, de tots els motius que poden incentivar la lectura, crec que el més noble i bonic de tots és aquell que contesta a una situació anímica de necessitat.

Crec que ha arribat el moment de fer autocrítica sobre Els préssecs de baix a Marina. Tracta una temàtica de conte, però diria que pot qualificar-se de novel·la juvenil, encara que prefereixo que cadascú ho valori com vulgui. Crec que la seva lectura pot ser adequada per a tothom, tingui l'edat que tingui i a partir, com deia, de l'edat juvenil.

He escrit Els préssecs de baix a Marina perquè necessitava imaginar-me viu un espai que s'hauria d'haver après a conservar: la Marina. Aquesta història de fantasia amb matisos de realitat, transcorre en un lloc que ara és imaginari, però fa poc més de mig segle era real. Ho he relatat com si encara existís, imaginant-me que hi estem vivint. Quan era petit, ja no existia, però molts de la família encara s'hi referien. Sempre que es feia un comentari de la Marina, se l'anomenava amb aquestes paraules: “de baix a Marina”.

En aquesta història he volgut reviure el que va ser aquella terra, i posar de manifest la reivindicació justa d'uns paratges que la maquinària abominable del progrés va fer desaparèixer. Suposo que els polítics i dirigents d'aquell moment van tenir-hi alguna cosa a veure, encara que, si els hi haguessin preguntat, haurien dit que tot estava fet, dat i beneït, abans que hi arribessin ells i que no hi tenien res a veure. Tanmateix, van actuar amb un grau d'inconsciència elevat, potser portats per l'ambició, o qui sap què. Però fossin el que fossin i els motivés tot allò que els motivés, els seus actes van tenir unes conseqüències devastadores, perquè van materialitzar la destrucció de la Marina. Causa molta tristesa saber que es va transformar la bellesa d'un delta en un aterridor seguit d'asfalt i pedra, convertint-ho en zona industrial i part del Port de Barcelona. La Marina va ser enderrocada i la seva gent expulsada. M'atreviria a dir que la Marina posseïa una manera de viure i d'entendre la vida del tot pròpia. I en aquest paratge tan increïblement especial també hi va existir un camp de presseguers, que va desaparèixer juntament amb tot el seu entorn.

Aquesta novel·la la vaig escriure entre les vacances de Nadal de l'Any 2019 i el febrer de l'Any 2020, en estones perdudes, en dies de festa o en algun capvespre, sense cap més intenció que fer memòria del que havia sentit explicar d'aquella terra que enamorava a qui la trepitjava. La història del camp de presseguers amb la Rosa i la Gurumil·la, la vaig inventar com a conte per explicar en els capvespres a l'hora d'anar a dormir. A vegades es fa difícil donar a conèixer d'on venim per indicar a on hem d'anar, sobretot quan el lloc de les nostres arrels s'ha transformat completament. Ho interpreto com una oportunitat per donar a conèixer als fills que les nostres arrels van tenir lloc en un paratge natural ric envoltat d'aiguamolls, just davant del mar. Crec que és bo traslladar aquest record i mantenir viu a la memòria el món de la Marina. A vegades, donar a conèixer com eren abans les coses pot resultar innecessari i avorrit per qui ho escolta. Però si ens avenim a entendre com era aquella terra, potser n'aprendríem i actuaríem d'una manera molt diferent davant la vida. Quan ens fem la pregunta: com carai hem arribat fins aquí?, no som capaços de respondre. Ara volem carregar tota la responsabilitat als nostres joves, els que tenen el deure de procurar per un món més just, amb el punt de sortida situat en l'herència que els estem deixant. Trobo que ens ha faltat empenta per rebel·lar-nos contra una deriva que tendeix a afavorir a uns pocs i atempta contra la pervivència de la majoria de la gent. La Marina ha sigut víctima d'aquesta manera de fer, en què el poder es garanteix els seus recursos sense pensar en el mal que genera. El mal anomenat progrés econòmic, que amenaça en destruir tot allò que encara és verd mentre va dient que beneficia a tots, va deixar la població de l'Hospitalet sense delta ni platja. Els qui ho maneguen tot ens volen fer creure que no passa res i que és bo. Que tot va bé. Que és necessari per al desenvolupament i per crear riquesa. Però, riquesa per a qui? És evident que engreixa els beneficis del Cercle d'Economia i dels grans lobbies.

Després que s'hagi fet malbé allí on vivim, es malbaratin els recursos naturals que mai han estat repartits a parts iguals, què ens quedarà? No es dona importància a parlar de l'energia nuclear i la radiació que s'escampa per tot el món. Energia verda, en diuen ara! La veritat, quina manera de transformar el discurs a conveniència. I nosaltres ens ho mirem i claudiquem! Podem parlar d'una escalada de la destrucció de la naturalesa que no té aturador. Potser pensem que es pot viure en un món completament construït, i anhelem convertir tot el planeta en una gegantina ciutat. Es pot dir que estem temptant la sort. Tenim l'existència a tocar d'un barranc, i ens està demanant una treva abans que no rodolem cap avall en el dia que el planeta s'afarti de nosaltres i ens faci fora. 

Quan es parla d'aquests temes, es generalitza l'actitud de mirar cap a un altre cantó, i deixar que les paraules entrin per una orella i surtin per l'altra. Tot queda sempre massa lluny i no cal escarrassar-s'hi! Si ens arriba el moment, ja es farà el que calgui. Però, per a quan ens ho fem nostre, ja serà massa tard. Els consells i l'experiència, cansen. Ens els espolsem de sobre com una molèstia, perquè no ens interessa sentir-ho. Aquesta negativa a escoltar i recapacitar no fa gens per una societat que es troba a l'edat de la Informació, si se li pot posar nom al moment que ara estem vivint.

Però la realitat ens està desbordant. Si bé nosaltres no hem estat capaços de redreçar la direcció en què va al món, com podem esperar que les futures generacions ens treguin les castanyes del foc. Ells seran els continuadors dels mateixos errors que s'han anat cometent si no som capaços de posar les bases per redreçar tot això. La causa és la malaltissa societat de consum i la necessitat de fer-se rics. Està molt clar a on ens ha de dur tot això, i qui no ho vegi és perquè no vol o perquè tant li fa el que quedi pels altres després d'ell. Ben segur, els que hagin de venir després de nosaltres, s'ho trobaran, tant per bé com per mal.

L'aire de la Marina! Me l'imagino i em fa pensar, alhora que veig com les onades moren lentament damunt la sorra. Llavors miro cap a on m'agradaria anar, i em preparo amb la intenció de córrer cap al passat, com si volgués agafar la màxima embranzida en el tret de sortida i esborrar tot el que ara existeix amb la fricció produïda per l'aire. I a mesura que avanço en el camí, i es rebobina el temps transcorregut, comencen a aparèixer imatges de gent arremangada que refà tot allò que s'ha destruït. Aquella gent, sense lamentar-se, posava les mans a la terra per tornar-la a com era abans que s'iniciés tot el desastre. I, en acabar, agafàvem el Camí de la Feixa Llarga, amb tots els camps per ambdós costats, i fèiem un passeig fins a arribar a la nostra platja.

No pretenc descriure aquell paratge amb nitidesa, ja que no el tinc a la memòria. L'únic que puc aportar són aproximacions puntuals, el que es pot qualificar de descripció a bastes pinzellades, fetes amb passades amples de brotxa, obtingudes a partir de velles fotografies o d'anècdotes explicades pels qui hi van viure. Aquella terra de la Marina, els que mai la van conèixer, però n'han sentit a parlar alguna vegada, l'enyoren, com un buit que s'estén per allà on va ser. Els d'aquella època, els que hi van viure i en mantenen el record, senten el cor esquinçat. Puc dir que, encara que no la recordo, la vaig trepitjar abans que desaparegués, quan jo era molt, molt petit.

Pel que m'han explicat, la Marina era un lloc on vivia gent senzilla, treballadora i acostumada a ajudar-se entre ells. Es gaudia d'un bon veïnat que actuava amb generositat. Era una terra que es trobava als afores de Barcelona i sempre havia estat assetjada enmig dels grans conflictes. Els veïns de les masies s'ajudaven entre ells per protegir els injustament perseguits. Ara es troba a faltar aquella generositat entre veïns. Segurament, tots tindríem enveja de la gent de la Marina, perquè el bon veïnat costa de trobar arreu on es vagi. És la tònica general, en cap lloc hi ha veïns honestos i comprensius que s'ajudin els uns als altres. Només es pretén fer amistat amb aquells veïns de qui en pots treure res o et recolzen per humiliar la resta.

Poema negre de la Marina

La Marina era un riuet que feia una baixada plena de saviesa.

El món, en canvi, és un riu ample,

que ha anat ofegant aquelles senzilles aigües

primigènies de la Marina.

Ara baixa un corrent d'aigua groller, 

amb una inèrcia que cap força pot fer-lo recular.

Nedar a contracorrent, en aquest riu,

pels últims de la Marina, ha de ser esgotador,

i viure a contracorrent ha de ser impossible.

El riu del món.

El riu és capaç d'arraconar a les lleres

els individus que no el volen seguir,

estancats entre els bassals dels marges

acabats de formar-se per la sobtada crescuda de les aigües.

El sol ho acabarà eixugant tot fins a fer-los desaparèixer.

Qui pensa diferent no subsistirà ni agafat en un marge.

El riu és d'aigua negra i pudent

i bessa a un mar que ja no li queda vida.

És la claveguera dels que van tirant de veta,

i així continuaran fins que es pugi.

Després caldrà improvisar en última instància,

quan ja no quedi res salvable, com sempre.

La naturalesa i els seus fruits són un miracle en si mateixos, i la màgia per força n'ha de formar part de manera intrínseca, perquè no hi ha una altra explicació possible. Només cal parar-se un moment per copsar la màgia i diferenciar-la del tot. Els de la Marina s'aturen a observar-la detingudament, al capvespre, quan les espurnes es fan visibles en fer-se de nit. Com que tot és un misteri, crec que aquesta història no pot defugir de parlar del transcurs del temps i també de bruixes, encara que sigui un terme erroni i inapropiat que la societat ha anat arrossegant al llarg de la història per definir a unes persones amb amplis coneixements científics. Considero més just parlar de persones sàvies i intel·ligents que han prestat la seva ciència als veïns. En els préssecs de baix a Marina vull deixar de manifest que el temps és el bé més preuat que tenim, encara que el deixem escapar de manera inconscient.

He volgut donar a conèixer la Marina com un lloc que va existir i on podien ocórrer històries. Escriure aquesta història és una oportunitat per parlar també d'aquells coneixements que es transmetien de pares a fills en la senzillesa de la vida rural, una vida respectuosa amb l'entorn. Els coneixements que es transmetien en les llars rurals han quedat interromputs, sense continuïtat, i quan desapareguin els últims que els recorden, s'hauran perdut. Ara es viu d'una forma que es troba allunyada del que significa formar part del que ens envolta i tenir-ne cura.

El món en el qual viu la família de la Rosa, està immers en un procés de transformació que amb el temps l'acabarà destruint. Així i tot, hi persevera l'optimisme i el desig de continuar com sempre. La transformació es converteix en una opció obligatòria, i no es pot defugir d'afegir-se al tren tecnològic i social, perquè en conseqüència es quedarien despenjats. S'hi veuen obligats. Agradi o no, la pressió social és tan forta que els obliga a adaptar-se a les noves formes de viure i de produir, i han d'acceptar allò que imposa la societat de consum, que tot just comença a treure el cap.

Tampoc existeix una clara possibilitat de canviar res per malament que estigui. De fet, intentar una proesa d'aquesta mena, resultaria extremadament complicada i dolorosa. Al final sobreviure és rendir-se a procurar per un mateix i ve definit pels principis establerts en la societat. Per aquest motiu, és un regal veure que hi ha gent que pensa de manera equilibrada tant en el bé propi com en el bé per a tercers, amb tota la intenció de ser just. Per qui vulgui canviar les coses que estan funcionant malament, com ara les desigualtats, els genocidis i la destrucció d'un planeta en què se'ns ha permès viure…, que tingui present que la fita el pot acabar destruint a ell mateix. És endevinable que et quedaràs sol, perquè la inconsciència és un animal domesticat pels poderosos. Dic inconsciència a tot allò que fem perquè així està establert i en cap moment pensem a rebel·lar-nos en contra. Obeïm cegament als principals interessats perquè tot continuï igual, com si no hi hagués cap més remei. Els empresaris, rics, dictadors, prínceps, emperadors, reis, egoistes… se'n riuen a la nostra cara i, així i tot, els hi fem un somrís d'agraïment. I com que som obedients, funcionem segons les regles, considerant que el sistema és prou bo.

Estem sempre competint d'una manera absurda amb una lluita constant entre els uns i els altres per qualsevol cosa irrellevant. I, a la fi, per res, només perquè ens han dit que s'ha de fer d'aquesta manera. ¿Ningú para compte que existeix la possibilitat de compartir-ho entre tots? Pensem-hi una mica! Una part molt concreta de la societat no té gens d'interès a posar-hi remei per redreçar la situació. El fet de mantenir l'odi i l'egoisme els beneficia. Alimenten el temor a perdre el poc que es té per generalitzar la desconfiança entre els uns i els altres. Fan saber que, aquí, allò que no corre, vola! O, en tot cas, qui s'avanci, s'ho emporta! Però, si cal trepitjar, passa-li pel damunt sense remordiments! Perquè no cal perdonar! En tot cas, cal revenjar-se! O, si a mi em ve de gust, els altres que s'hi posin fulles! Així podríem continuar una bona estona i aconseguiria que tots us sentíssiu identificats. A on s'ha d'anar per trobar un col·lectiu amb sinceres bones intencions? Francament, si tot s'ha de fer d'aquesta manera, estem abocats al despropòsit com un gos que s'empaita la cua.

El nostre món és un mestre en desigualtats. Es podria dir que l'ésser humà va néixer ensenyat. Sempre ha regnat una natura humana extremadament injusta i egoista! Una societat en el qual qui està ben aposentat diu que li sap greu que hi hagi gent que pateix pobresa, però no fa res per solucionar-ho. És un poble d'hipòcrites! Un món en què la gent pateix per culpa del que fan els altres. Pertanyem a una societat cruel! Quatre dements s'encarreguen de governar el món com si fossin totpoderosos. Tot plegat no té cap sentit. És obvi que el món ha de fer un canvi de dalt a baix, i comença a ser urgent que se'l giri com a un mitjó.

En definitiva, i tornant a la novel·la els préssecs de baix a Marina, he escrit aquest relat amb l'única pretensió de parlar d'una terra desapareguda i de les persones que la poblaven. Si aconsegueixo fer pensar, promoure alguna sensació positiva, emocionar, fer riure, o animar a imaginar com seria aquest món tan fantàstic que es va perdre, ja em dono per satisfet. Seria un paral·lelisme amb fer qualsevol acció desinteressada per algú altre, que també podrà recordar-ho, pensar-hi, emocionar-se, riure, o simplement prendre exemple per iniciar els grans canvis que necessita la nostra societat per avançar cap a un món millor. Ajudar i ser ajudat, ajuda't que t'ajudaràs. És així mateix, per poder ser ajudats hem de començar a fer el camí, encara que costi, i l'ajuda arribarà si al final realment ens fa falta. El món necessita molta ajuda per millorar, i si el fem caminar, no ens haurem d'esperar massa temps per al dia en què acabi d'evolucionar.

Enric Canals i Nolla

Barcelona, 19 de maig de 2021

Aquella terra de la Marina, els que mai la van conèixer, però n'han sentit a parlar alguna vegada, l'enyoren, com un buit que s'estén per allà on va ser. Els d'aquella època, els que hi van viure i en mantenen el record, senten el cor esquinçat.

Capítol 1: El dia esperat

Les vivències que protegia la vella construcció eren un tresor que es reservava per a ella, i no tenia gens d'interès a divulgar-les. La masia parlava a sota veu, dient que, tot allò que havia viscut, ho conservaria per sempre en la seva memòria. Així ho va entendre un pintor del Prat de Llobregat, el Josep Bages. Li van encarregar que fes un retrat de la masia, pintat a l'oli, i tantes còpies com germans eren. Potser, si miréssim molt de prop aquell retrat, que reposa emmarcat al pany de paret, hi veuríem una pinzellada que expressa els records que es conservaven a la memòria de la casa. I si l'observava amb més deteniment, potser hi descobriria l'essència de les històries que es visqueren a la Marina, moltes històries acolorides que havien passat no fa pas massa anys i segurament molt a prop d'on érem.

Entre els molts records que no han quedat esborrats pel pas del temps, en el retrat de la vella masia de Cal Islenyo, encara s'hi pot veure el que va succeir en l'època que la Rosa era una noieta, quan ella i els seus pares vivien a la masia. Aquella casa de dos pisos d'alçada, de parets gruixudes, construïdes amb pedra i morter de calç, tenia per planta un enorme rectangle allargat. La seva façana, lleugerament decantada cap a l'Est, aprofitava el màxim de llum per a despertar el rellotge de sol a trenc d'alba. Des de dalt de la torre, que sobresortia del nivell de la teulada, s'hi podia veure tot el delta, des dels camps fins a com l'aigua del riu, tenyida d'un color marronós, s'endinsava al mar. Protegida per la senzilla teulada, que era suportada per les llargues bigues de melis, damunt de les quals hi havia les teules que dormien sobre els maons i les llates, enganxades amb molt poc morter, hi quedava unes golfes ben airejades. Les golfes restaven obertes al vent adobador de la Marina, i respiraven per un seguit de lluernes d'arc de mig punt, del tot nues, sense cap tancament de fusta que impedís fer córrer l'aire. Les golfes era el lloc on es penjaven les llonganisses i les secallones que, airejades per l'aire fresc de la Marina, es curaven i es guardaven per a menjar-ne tot l'any. La Rosa hi pujava d'amagatotis i no se'n podia estar de tallar un tros de llonganissa per tastar-la. Quan de gran ha recordat aquells moments, s'ha adonat que mai més ha tornat a menjar embotits tan bons com aquells que es feien a casa.

No els calien gaires diners per viure. Estaven acostumats a omplir el rebost amb els queviures que ells mateixos produïen, gràcies als coneixements que es transmetien de pares a fills, generació a generació, i que formava part d'una saviesa que provenia de la vida en el camp. Era un costum molt estès que cada any es fes la matança del porc, i s'havia convertit en un esdeveniment molt important en el qual s'ajuntaven la família i els amics.

En aquella antiga casa de pagès hi havien viscut altres generacions de la seva família, i l'antiguitat de la masia podia comptar-se per segles. La masia es trobava envoltada pels camps, en les terres temperades que segueixen la llera esquerra del riu fins a tocar el mar. Calia travessar les dunes per arribar al Far de la Bocana, que també l'anomenaven el Far del Riu. El Far es mantenia observador del seu entorn, altiu i fent-se veure des de qualsevol indret, i al vespre mostrava la seva llum groga mentre les pedres s'enllustraven pels esquitxos de les onades, tot just quan el Sol s'encaminava cap a sota ponent.

La platja a l'estiu s'omplia de gent que feien els banys o es tombaven a la sorra, que acabaven amb la pell envermellida pel sol. Per aquella època, mai ningú havia avisat que calia sucar-se en crema solar abans de prendre el sol. Era fàcil endevinar qui hauria aprofitat el seu temps lliure per a escalivar-se. Sempre hi havia qui, en veure a algú tan cremat de pell, venia a fer-li el comentari de «estàs vermell com una gamba de l'Hospitalet». Però l'agosarat banyista, tot perplex i inconscient del mal que lluïa a la pell, responia «no ho entenc, si avui el sol no agafava».

Un dels majors al·licients de la platja era que s'hi aplegava una confraria de pescadors que es dedicaven sobretot a la pesca de la gamba vermella i, en segon terme, a la pesca d'altres espècies costaneres o de l'anguila de riu. Es podia entrar per la bocana del Llobregat amb la barca fins a on el riu era navegable. Les xarxes no distingeixen, però hi havia molt de peix, i tant podien sortir carregades d'anguiles grosses com de llísseres, que indiscretament voltaven per tot arreu en persecució de qualsevol brossa per posar-se a la boca. Anar a la platja era sinònim de treure el cap pel costat de la barca d'algun pescador per preguntar-li si tenia peix acabat de pescar per a vendre, o simplement s'hi apropaven amb la intenció de xafardejar a quin preu venien el quilo de gambes. Sempre hi havia el bon comprador de tota la vida que mirava d'encarregar el peix i ja passaria a l'endemà, tot depenent de si tinguessin bona pesca. Era una sort ser l'afortunat que s'enduria un quilo de llucets o de sardines. Un dels deliris de la Rosa eren els popets de platja, que la seva mama se'ls feia enfarinats a la paella, tendres i amb un gust exquisit pel paladar. I, per si això no era prou, només calia que anessin una mica més a prop de Montjuïc, on es feien els musclos, per tornar cap a casa amb un saquet de musclos acabats de llevar de les muscleres. No es coneixien musclos tan bons com aquells en tot el litoral, i alguns els anomenaven l'or negre del delta. També hi havia qui desafiava l'onatge per llençar-se a l'aigua, esperonat per aquella proliferació de mol·luscs que cobrien les roques, on lliurement s'aferraven, i omplir la xarxa que duia lligada a la cintura.

Algunes d'aquelles barcasses les tenien pujades a la sorra per fer-ne la neteja i reparar les xarxes. Lligaven les barques per la proa quan les tenien varades a peu d'onada, i les pujaven a la sorra fent-les córrer per damunt de troncs rodons, fins a deixar-les en el lloc escollit. Quan t'anaves apropant a les barques ja se sentia la fortor de peix mort, però al cap d'una estona, per sort, un cop l'olfacte quedava saturat per la pudor, deixaves de percebre-la.

En aquells camps de la Marina, hi havia conreus de tota mena: tomàquets, mongetes, enciams, bledes, melons, cogombres, pebrots, albergínies, bitxos, apis, pastanagues, raves, blat de moro, carxofes, faves i, el més preuat de tots, el camp de presseguers. I quins préssecs! La Rosa esperava en candeletes que comencessin a madurar cap a finals d'agost. Aquell préssec groc, fort, dolç com la mel, que servia inclús per a fer préssec en almívar, era l'or groc d'aquelles terres. Quan tenia un d'aquells préssecs a les mans, li fregava lleugerament la pell per fer saltar el borrissol, alhora que es desprenia un aroma embriagador, i tot seguit el trencava d'una queixalada. En aquell instant, sentia el sabor de la carn suculenta i groga, que deixava escapar part del suc entre les comissures dels llavis. Sempre acabava amb la samarreta blanca plena de gotes de suc, del tot inevitable per molt que fes el gest de tirar-se endavant en el moment de mossegar. Era un plaer, un privilegi que només pots entendre quan ets sota de l'arbre menjant el fruit acabat d'agafar de la branca. La il·lusió de l'estiu de la Rosa eren aquells préssecs que es feien esperar per madurar. Cada dia els anava a veure. «Avui han crescut una mica», deia la Rosa quan tot just havia caigut la flor rosa a la primavera. «Avui tenen una mica de coloret», deia al juliol quan perdien el color verd de l'ametlló. En aquell matí d'estiu, la Maria, la seva mama, es trobava preparant les postres del diumenge. La Maria duia els cabells rossos i ondulats de perruqueria, que hi anava un cop per setmana, i s'esforçava a conservar aquell pentinat la resta de dies, fins que no li tocava tornar-hi altre cop per pentinar-se. Com li agradava lluir! Era una dona admirada, i les seves amigues i coneguts sempre en ressaltaven la bellesa.

—Sempre vas tan guapa Maria! —Deien les senyores que venien a comprar a la parada de fruita i verdura.

La Maria no es podia descuidar en cap moment per mantenir el pentinat. Quan plovia, a part del paraigua, es posava un mocador al cap per assegurar-se que no li cauria ni una gota. Quan anava a la platja també es lligava un mocador al cap per protegir-se els cabells dels esquitxos d'aigua i per evitar que s'embrutessin de sorra. Quan la seva filla regava les plantes del jardí amb la mànega, sempre li deia «ves amb compte, no m'esquitxis».

Aquell matí, després de llevar-se, la Rosa va anar directe a la taula de la cuina per esmorzar una torrada amb mantega i un suc de taronja. Era una noia amb la cara plena de pigues, d'ulls blaus, i duia els cabells pentinats amb una llarga trena.

—Què fas mama? —Va preguntar la Rosa mentre mirava com la Maria feinejava a la cuina.

—Avui de postres tindrem gelat de vainilla. He començat d'hora a preparar-lo perquè estigui a punt per a les postres del dinar.

Per fer el gelat, primer de tot, havia aromatitzat un litre de llet amb la vainilla. Tenia quatre rovells d'ou batuts amb vuit cullerades de sucre blanc. Ho va barrejar tot amb la infusió acabada de treure del foc i després ho va deixar reposar.

—D'aquí a no res, quan sigui fred, el posaré al congelador i l'aniré traient de tant en tant per remenar-lo. Així el gel no ens quedarà dur com una pedra —va explicar la Maria a la Rosa, en veure que hi posava atenció.

Dementre, el Pepet, el seu papa, havia anat ben d'hora a obrir el pas de l'aigua del rec. Aquell matí els tocava el torn de reg. En la feina de regar es deixava que l'aigua inundés les taules i els solcs dels camps. Hi havia molta extensió de camps i la feina s'allargaria tot el matí. Era difícil saber amb exactitud quantes hectàrees ocupava Cal Islenyo, perquè, en el camp, els terrenys es mesuraven d'una manera diferent del sistema mètric. El sistema que feia servir el Pepet, per a mesurar les terres que conreava, era la «munjada», i ho pronunciava com està escrit. Ell deia que tenia quaranta-cinc «munjades». N'hi ha d'altres que parlen de mujada, com el tros de camp que poden llaurar un parell de bous en un dia o jornal. Però, pel Pepet, la «munjada» era la grandària màxima d'un camp de mongeteres, ja fossin del ganxet, de facciosa o de mongeta Perona, totes de mata alta, de les que s'enfilen a les canyes.

Les taules, on sembrava una bona part de les verdures, eren porcions de camp rectangulars, delimitats per una vorera que impedia que l'aigua del reg s'escapés. Les taules tenien unes dimensions concretes, i equivalien a dues «munjades». En les taules se sembrava sense fer-hi solcs i es regaven per inundació. Els solcs són propis dels cultius en els quals l'aigua només rega el lloc on hi ha arrelada la planta, i l'aigua circula per estretes canalitzacions que, alhora, estan separades per uns petits terraplens. Aquests terraplens eren utilitzats per accedir-hi a fer la collita o altres feines de cura de les plantes. Per exemple, tenen solcs les mongeteres, les carxoferes o les tomaqueres i, en canvi, es conreen en taules els enciams i les bledes. En els solcs, el cultiu es planta, i les plantes provenen dels planters, on s'han fet néixer a partir de la llavor, per després distribuir-les als pagesos, els quals les plantaran en el seu camp o a l'hort. Però també hi ha pagesos que es fan el seu propi planter. En canvi, quan se sembra en una taula, s'han d'escampar les llavors per al damunt de la terra llaurada, com si donéssim besses als coloms, i es fa amb els enciams o les bledes.

En aquells dies d'agost feia molta calor, i no es podia deixar perdre cap dels torns de reg, ja que això comportaria deixar el camp sense regar durant massa dies. Si es perdia un torn de reg, no hi havia més remei que esperar fins al següent que li toqués, sense poder evitar que el camp patís set. A vegades pot acompanyar la sort i una nuvolada ho deixava tot ben regat. Però en el mes de juliol aquesta sort era del tot insòlita. Per això, tant era que s'hagués de regar en diumenge com en dilluns, o en qualsevol altre dia. El camp no hi entén de festes i s'havia d'aprofitar tot quan toca, sigui llaurar, regar o collir. A més, regar d'hora a l'estiu era el millor moment del dia perquè les plantes aprofiten més bé l'aigua després del descans de la nit i, a part, les arrels no s'escalden amb l'aigua escalfada pel contacte amb la terra calenta del sol.

—Déu vos guard! Què esteu fent? —Va saludar el Pepet en entrar a casa, un home baixet, mig calb, i amb unes patilles que se li ajuntaven en el bigoti. Tot i que era pagès, i la terra i el sol adobaven la pell, el Pepet sempre havia tingut cura del seu aspecte i era un home a qui li agradava anar polit. Mai duia les mans brutes de terra ni la roba enfangada.

—Estem acabant de preparar les postres del dinar —va explicar molt contenta la Rosa mentre corria a fer una abraçada al seu papa.

—Que bo! Jo voldré repetir de postres —va dir entusiasmat el Pepet mentre observava de més a prop com la Maria trencava el glaç del gelat per aconseguir un aspecte semblant al del granissat, però sense líquid per entremig. Al final del procés s'obtenia una textura flonja formada per petits cristalls deslligats.

—No et preocupis golafre que n'hi haurà prou per a tots —va precisar la Maria, mirant-se amb mofa el seu home, que era tan llaminer com ella i la Rosa.

—Espero que sí, que n'hi hagi prou, perquè em ve molt de gust. Fer gelat ha estat una pensada molt ben encertada! —Va celebrar el Pepet.

El Pepet va deixar sobre el marbre de la cuina un enciam del Sucre que havia collit per a l'amanida del dinar. Aquell enciam es podia menjar sense que fes falta amanir-lo. Les fulles són molt fines i per al paladar resulten suaus i gustoses. Sempre en conreava pocs, en un cantó de la taula, sobretot per menjar-ne a casa, perquè s'espiguen molt de pressa (en tan sols tres dies si fa calor) i massa quantitat no hi hauria temps de vendre'ls abans no s'espiguessin, encara que al mercat de la plaça ja els estiguessin esperant. En sembrava els justos. Gairebé era lligar-los, perquè es fessin blancs de l'ull, per just l'endemà collir-los. El que es coneix com l'espigat dels enciams és, senzillament, l'inici del procés de floració, quan les fulles de l'ullet pugen cap amunt, sobresortint de la resta de la planta. Quan l'enciam està florit, el veiem molt diferent del que imaginem quan parlem d'enciams, i per qui no ho coneix, poc s'ho pensaria que allò pogués ser un enciam. Acabarà convertint-se en un tronxo gruixut i llarg, flanquejat per fulles petites d'un verd intens, i coronat per un ramell de flors blanques minúscules. Un cop s'hagin assecat aquestes flors, deixaran anar unes llavors molt petites, d'un color entre ocre i marró, tot depenent de la varietat que es tracti.

Dins de les moltes varietats d'enciam que duia a vendre al mercat del born vell, a la primavera feia l'enciam llarg, a l'estiu s'estimava més conrear l'anomenat enciam Meravella i a l'hivern, a més d'escaroles de Cabell d'Àngel, també hi feia l'enciam Francès i el de Fulla de Roure. Totes aquestes collites d'enciams també eren molt esperades per la clientela de la parada que tenien en el mercat. Potser, l'enciam de Fulla de Roure era el que més li agradava per menjar a casa a l'hivern, i l'amania acompanyat d'uns raves tendres. Quan collia l'enciam Francès per menjar-ne a casa, preparava l'amanida amb les fulles senceres, amanit amb un polsim de sal i un rajolí d'oli d'oliva. Li agradava posar en el plat l'enciam amb les fulles sense tallar, així la tija no s'oxidava i la fulla aguantava fresca durant una bona estona, sense estovar-se, mantenint-se ferma fins al moment de menjar-la. Quan l'enciam es talla a trossos petits la fulla s'estova de pressa i no és el mateix menjar fulles cruixents que fulles pansides. A més que, això de tallar les fulles a trossets petits, ho veia com un costum que no pertanyia a la manera de fer de la Marina, com si hagués vingut importat d'un altre indret.

—Papa! —Va demanar la Rosa.— Quan anirem a mirar els préssecs?

—Tan aviat com t'hagis posat les espardenyes —va desvelar el Pepet.

En un no res, la Rosa era davant la porta de casa, calçada amb les espardenyes i equipada amb dues cistelletes, una penjada a cada braç.

—Va! —Va dir la Rosa per demanar al seu papa que s'afanyés.— Que fa estona que t'espero!

—Ara tornem Maria, anem als presseguers —va avisar el Pepet sobre on anaven i per donar una noció de l'estona que estarien fora.

—Que en gaudiu força, i porteu-me'n algun per a mi —va encarregar la Maria, alegrant-se per les expectatives que els préssecs estiguessin madurs.

De seguida van sortir al Camí de La Feixa Llarga, en direcció cap al mar. Havien de passar pel costat dels camps de carxoferes, que feia tan sols unes setmanes que s'havien replantat i ja treien unes bones fulles. A l'altra banda del camí s'hi veia el dic del riu, que aquell any havia suportat molt bé les crescudes de la primavera, i havia evitat que es produïssin les famoses inundacions. Les terres de la Marina estaven al mateix nivell del riu i, en part, la fertilitat d'aquella terra era causada per les inundacions periòdiques que sempre havia sofert i eren les responsables de l'aportació de llims. Ara ja no havien de patir les adversitats de les inundacions. La fertilitat de la terra es millorava barrejant-hi els fems o escampant nitrats químics. Algunes vegades, la forta olor que desprenia un camp delatava que s'havia regat amb purins.

En èpoques passades, més d'una vegada havien tingut l'aigua fins als genolls i l'Ermita de Bellvitge negada per dins, amb els bancs de fusta navegant com barquetes. Es diu que l'Ermita, en altres temps, era una edificació més baixa i que, amb el pas dels segles, a mesura que la terra del seu entorn pujava per l'acumulació de sediments, la van haver d'anar aixecant per damunt del nivell del sòl originari, alçant també les parets i la teulada.

Capítol 2: Menjar i collir

Al lluny del camí ja es veia una abundància de verd provinent dels arbres fruiters, que estaven adornats per les boles grogues, ben distribuïdes, tal com ho havien deixat el dia que es van aclarir els préssecs de les branques. Ja feia molts anys que el Pepet no aclaria els préssecs dels arbres. «Això d'aclarir els presseguers no ho pot fer l'amo perquè li dol massa llençar part dels préssecs, i deixa les branques massa carregades», deia sempre el Pepet. A més, s'havia de fer bé per aconseguir un préssec gros i perquè no causés un sofriment excessiu a l'arbre, per haver de suportar tanta fruita en les seves branques. Aclarir tot un camp de presseguers era una feinada que fins i tot marejava. Sempre es deia que, com a màxim, se n'hi havien de deixar un a cada pam de branca, mesurat amb el pam d'una mà de persona adulta. El Pepet recordava que, quan ell aclaria, li feia la impressió que en treia masses. Però, en realitat, el que estava fent era deixar-ne masses. S'havia trobat anys amb els arbres tan carregats de fruita, que els préssecs havien quedat petits. El presseguer fa molta flor i tota esdevindrà un fruit. Al final, una quantitat massa gran de fruita a l'arbre fa que no assoleixi una bona mida. Amb l'experiència d'altres anys, feia temps que va decidir encarregar la feina d'aclarir a un altre pagès, algú a qui no li sabés greu treure més o menys quantitat de préssecs de les branques. Això només ho podia fer una persona que no tingués gens d'interès sobre la quantitat de préssecs que es collirien en aquell camp. Aquesta feina l'encarregava a un amic de les masies veïnes, amb qui tingués tota la confiança, algú que fos un bon coneixedor de l'ofici i de qui no dubtaria gens perquè li deixes el camp en ordre.

El matí els acompanyava amb un cel blau i net de núvols. Tanta quantitat de préssec enlluernava la vista més que el sol. La Rosa intentava veure-ho tot i atipar-se amb la imatge, però no donava l'abast. Era tan bonic que no ho podien descriure les paraules.

—Ja hi som! —Va exclamar satisfet el Pepet en veure l'esplendor del camp.— Però abans de res hem de respectar una norma molt senzilla.

—A si? —Va preguntar la Rosa molt estranyada.

—Aquest és el primer any que vens a collir i mai t'havia dit res sobre el que ara mateix t'explicaré. Tanmateix, aquest camp no permet a aquells que hi cullin préssecs menjar-ne tants com vulguin. Ja veig, per la cara que poses, que et sembla fora de lloc. Has de tenir en compte que, un cop serem a casa, no ens costarà gens complir aquesta norma, perquè acostumem a menjar-nos una sola peça de fruita per postres. Aquí, en el camp, ve de gust menjar-ne un darrere de l'altre. A mi també em costa molt controlar el desig de menjar-ne. Ara bé, encara hi ha més coses que has de saber sobre aquesta limitació. Resulta que no podem menjar-ne més de tres al dia.

—Quina cosa més estranya? —Va observar la Rosa contrariada.

—Ho és molt! Però s'ha de complir. Així, a partir d'avui, quan mengis préssecs, hauràs d'anar sempre amb compte de no menjar-ne més de tres al dia. Si et menges els tres préssecs aquí al camp, no te'n podràs menjar cap més en tota la resta del dia. Ho has entès?

—Sí, ho he entès —va respondre una mica fastiguejada la Rosa i plena de dubtes.— Però, per què?

—No et puc dir el perquè, ja que ho desconec. Senzillament, la Norma és així. No obstant això, has de saber que, fa molts anys, tan sols hi havia un presseguer molt vell, que li dèiem el Groguet. Només estava ell, plantat a la vora d'aquest camp, i feia molts préssecs. A l'estiu ens atipàvem de préssecs! En menjàvem tants com volíem, fins que s'acabaven. Aquest presseguer, el Groguet, tenia un tronc gruixut i unes branques altíssimes, i ningú va esbrinar mai quan el van plantar ni qui ho va fer. Una vegada, quan jo era petit, que estava aquí menjant préssecs del Groguet, vaig pensar: «són tan bons aquests préssecs que no hi hauria cosa més bonica al món que tot aquest camp, ara ple de pedres i còdols grossos, que no es pot llaurar perquè trenca els ferros de l'arada, ni tampoc és propici per a conrear-hi res, es convertís en un enorme camp de presseguers que produís caixes i caixes de préssecs grocs». I l'endemà, quan hi vaig tornar, inexplicablement el Groguet estava arrelat al mig d'aquest camp. De fet, cada dia s'arrelava a un altre lloc del camp, com per art de màgia. El lloc on havia estat plantat el dia anterior, després, hi trobàvem una branca de presseguer jove. A mesura que l'arbre s'anava canviant de lloc, també anava perdent branques i s'aprimava de tronc, fins que un dia només en quedava un tronc prim, que estava sec i clavat a terra, en el marge del camp, on sempre havia estat arrelat. Vaig arrencar del terra aquell pal sec del Groguet i encara el conservo. En diem el Gaiato del Groguet, i el tenim a casa. No sé si t'hauràs fixat mai en aquell gaiato que hi ha al racó?

—Doncs no m'he fixat mai en ell.

—Si filla, està darrere del penja-roba, on deixem les jaquetes, a la cantonada de la paret. Sempre ha estat allí. No sé per què vaig guardar aquest bastó. Però a vegades, agafo el Gaiato i el duc a passejar, sobretot quan vaig caminant fins al camp de presseguers. Em fa la sensació que, quan el Gaiato veu el camp de presseguers, el Gaiato riu; i quan el poso a remull en el rec, em fa la sensació que el Gaiato es calma la set; i quan el deixo estirat damunt de l'herba, em fa la sensació que està prenent el sol. Un dia, al cap d'uns anys de tenir el Gaiato a casa, que jo era molt jove, vaig somiar que el Gaiato em parlava, i em va dir: «aquest any el camp farà préssecs per primer cop i només podràs menjar-ne tres al dia, tu i tots els que en cullin. La resta els podràs portar a vendre o regalar, fes-ne el que millor et plagui». Però això m'ho vaig prendre com el que era, un somni, tot i que aquell estiu, talment com va dir el Gaiato en el somni, el Camp del Groguet va fer moltíssims préssecs. El primer dia que vaig collir préssecs me'n vaig menjar tres, i en fer la primera mossegada del quart, per sorpresa meva, el Camp em va castigar amb la major de les meves pors. Des de llavors sempre he complert la norma que el Gaiato em va explicar. Al cap dels anys, aquells arbres joves s'han convertit en els esplendorosos presseguers que tenim ara. El més gratificant de tot plegat és que podrem menjar préssecs durant molts dies. Si ho fem bé, no hem de patir per a res.

—I a l'altra gent —va preguntar la Rosa —, també els castiga el Camp si en mengen més de tres?

—Només a qui n'ha collit alguna vegada —va concretar el Pepet.— Per exemple, la teva mama pot menjar-ne tants com vulgui, perquè mai n'ha tocat cap de les branques dels presseguers.

—No ha vingut mai aquí? —es va estranyar la Rosa.

—Sí que ha vingut, però no n'ha collit mai cap —va aclarir el Pepet— ho prefereix així, per a menjar-ne tants com li vinguin de gust. El mateix que tu, perquè fins ara sempre n'has menjat tants com has volgut. Ara bé, pots triar no collir-ne cap i continuar menjant-te els que vulguis, com has fet sempre. Tot dependrà de si prioritzes collir, tenir l'experiència de collir de la branca i menjar-te'l al moment, acceptant el compromís de respectar la Norma. Què tries?

—Trio collir! —Va respondre molt decidida la Rosa.

Per fi, la Rosa va collir fins a omplir de préssecs una de les cistelletes, que portarien a la parada de la plaça per vendre. Però, aquells préssecs l'estaven temptant constantment i finalment no se'n va poder estar. Quan va veure un en el seu punt, madur, gros i perfecte de forma, el va collir amb la idea de menjar-se'l. El va olorar, el va fregar una mica per a treure-li el borrissol que l'envoltava, i el va mossegar. En aquell moment va sentir la dolçor que ja havia imaginat. El gust que desprenia el préssec, la textura de la seva carn suau i aromàtica, la van traslladar a un estat de fantasia en què saltava per damunt dels núvols com si fossin enormes boles de cotó-fluix. Es va mirar el seu papa rient d'orella a orella i ensenyant-li el préssec mossegat.

—És el primer —va puntualitzar la Rosa mentre tornava a mossegar aquella fruita que la delectava.

Dementre, el Pepet triava els de la mida i maduresa que l'interessaven, pensant en si anirien per a la venda o si se'ls donaria a una tieta o a algun veí. El Pepet defensava que tothom tenia dret a menjar aquells préssecs. De fet, no només ho veia com una cosa exclusiva de la fruita i verdures que conreava, sinó que defensava que tot el que es produïa en el món havia d'arribar a tothom, encara que no tinguessin diners per pagar-ho. La necessitat de menjar no podia estar supeditada a un preu. A vegades, acudia gent a la porta de casa per demanar-li préssecs o altres fruites i verdures, i el Pepet mai havia dubtat a regalar-los una bossa. «Quan tingui diners t'ho pagaré, Pepet», deia molt agraïda aquella família. «No et preocupis, però si vols i et va bé, em pots venir a ajudar una estona i quedem en paus», responia el Pepet.

Ja quasi eren plenes les dues cistelles grosses que duia. Tenia decidit que una part aniria a la parada del mercat per a vendre. Acostumava a demanar-ne un preu molt ajustat, per cobrir el manteniment dels camps i obtenir-ne prou per a viure. Mai havia pensat a vendre car per fer-se ric. Els diners, per ells mateixos, no li interessaven gens. Tan sols els veia com un mitjà d'intercanvi i no com un bé per acumular. Si li hagueren preguntat la seva opinió sobre l'existència dels diners, haguera respost que “la seva invenció havia estat un dels grans errors de la humanitat, perquè donava peu a crear desigualtat”.

La feinada, després de collir, seria traginar tot aquell carregament de fruita fins a casa, a on arribaria amb els braços adolorits. Això d'avui era un fet excepcional per coincidir amb l'inici de la temporada del préssec. La resta de dies els carretejaria amb la bicicleta, com acostumava a fer sempre. No li valia la pena lligar l'egua al carro per tan poca cosa. Quan van arribar a casa, va deixar anar les cistelles i va enfonsar els braços dins l'aigua freda del safareig per refer-los. Al cap d'una estona de remullar-se els braços va sentir que ja no li feien mal i es va eixugar amb un drap que tenia penjat al costat del safareig.

En canvi, la Rosa havia anat directe fins a la cuina amb les dues cistelletes petites en les quals tan sols devien cabre uns vuit préssecs a cadascuna. Tot i això, era un pes considerable, i de tant en tant s'havia aturat a descansar en alguns trams del camí. El seu posat de felicitat deixava entreveure que aquella collita havia quedat enregistrada en la seva memòria per sempre. S'havia menjat els tres préssecs, als quals tenia permís, i estava segura que eren els tres millors de tots els que havia collit. Cap d'ells era menys dolç que els altres. A vegades, en alguna fruita, de què n'havia menjat dues peces de postres, com ara taronges, peres, pomes, o tallades de meló de melons diferents, d'un que s'acaba i de l'altre que s'enceta, s'havia adonat que la dolçor d'una peça a l'altre variava. I el fet que més li va cridar l'atenció va ser que tots els préssecs eren dolços exactament per igual.

La Maria, de seguida va agafar les cistelletes que duia la Rosa per ajudar-la i les va deixar damunt la taula de la cuina. Feia estona que esperava en candeletes per tastar el primer préssec de la temporada. El Pepet, que tot just apareixia per la porta amb les cistelles, va agafar-ne un que ja tenia observat d'ençà que l'havia collit, i se'l va donar a la Maria.

Quan la Maria el va tenir a les mans, el primer, que va fer, va ser olorar-lo profundament per saturar-se de la seva olor. To seguit el va fregar una miqueta per treure-li el borrissol que l'envoltava i, amb els ulls clucs, el va mossegar. El temps es va aturar per uns instants, allargant el moment de la primera queixalada, mantenint-se immòbil amb la boca agafada al préssec, amb els sentits embriagats, degustant l'exquisida dolçor i textura que n'extreia. Va acabar de fer la mossegada i el va mastegar a poc a poc, quasi deixant que s'anés desfent dins de la boca.

—Boníssim! —Va exclamar la Maria.— Demà els posaré a primera fila a la parada del carrer, i tothom s'aturarà enlluernat per la seva grogor i atrets per l'olor que se sentirà de lluny.

Com també els altres pagesos de la vila, tenien una parada al carrer. A la plaça de l'Ajuntament, els matins s'hi feia el mercat del poble. Allí hi muntaven una senzilla carpa que els feia ombra. Col·locaven les caixes amb molta traça, lleugerament inclinades, perquè s'hi pogués apreciar bé tota l'esplendidesa de la verdura i la fruita exposades. Cada dia que hi anaven a vendre feien net del gènere que portaven. A més, tornaven a casa amb una llarga llista de comandes de verdura que els clients els encarregaven per a l'endemà, els quals no es volien arriscar a quedar-se sense res, si arribaven una miqueta tard a comprar.

Però a la Maria, no li agradava titllar la gent que venia a comprar com a simples clients. Per ella, eren els veïns i veïnes, conegudes i amigues. Aquella paraula d'encasellament de «client», freda, distant i amb falta de sentiment, no feia per ella. Pensava que, aquells que la usaven, per molt autoritzats que n'estiguessin a fer-ho, hi buscaven la manera de deslligar-se de tot sentiment i deixar-se el camí lliure per fer els tractes que més els beneficiés. Segons com es fa servir la paraula client, com ara per dir «només és un client», pot incorporar, fins i tot, un sentit despectiu, en el sentit que es parla d'algú a qui el sentim molt allunyat i que és aliè a la nostra vida. Però, en realitat, les persones que li compraven a la parada, només pel fet d'adreçar-s'hi, ja formalitzaven un vincle personal, creant-se una relació de dependència mútua i de confiança.

—Oh! Que bé que et va el negoci, tens una clientela molt selecta! —Deien alguns dels venedors de les parades del costat, sobretot aquells que voltaven pels pobles fent de paradistes de mercat, que només duien la parada a l'Hospitalet molt de tant en tant.

—No és ben bé així, Manel. No tinc clients. —Li responia la Maria— Tinc amics i amigues, i saben bé que mai les enganyaré ni miraré d'aprofitar-me'n. Intento cuidar la gent que em ve a comprar i, al mateix temps, em sento cuidada per ells en tenir-me tanta confiança.

—Veus, Maria? En això l'estàs pifiant. Vens massa barat tot el gènere que portes. Amb uns productes tan bons com els teus, podries demanar-ne el doble.

—En aquest món tots anem molt justos i s'ha de ser respectuós amb el que realment valen les coses, sense inflar els preus per a qui compra ni fer rebaixar el preu a qui ens subministra. Amb el que guanyo ja faig prou per a viure amb dignitat, i si els meus preus baixos ajuden a fer que la gent modesta pugui menjar bé, ja em sento satisfeta.

Capítol 3: Les puc convidar?

Aquell dilluns la parada feia goig. De bon matí la Rosa havia ajudat molt a la Maria en la feina de muntar la parada. Com que encara era d'hora i la gent tot just començava a voltar pel carrer, van decidir entrar a la cafeteria del Nin a demanar una xocolata amb un croissant per a la Rosa i un cafè amb llet per a la Maria. La Rosa ajudava molt a vendre a la parada durant l'estiu, i s'hi estaven tot el matí. La Rosa anava posant en paperines les verdures que triaven les senyores que venien a comprar i la Maria ho pesava a la balança. La Rosa, de tant en tant, s'agafava un préssec de la caixa i se'l menjava.

—Quants en portes de menjats? —Va preguntar la Maria.

—Aquest és el tercer, mama.

La Maria va anar al davant de la parada i va alçar la caixa de préssecs més amunt, en un lloc on només ella pogués arribar.

—Ho canvio de lloc per si de cas ens despistem —va explicar la Maria— avui ja no en pots menjar cap més.

—Sí, mama —va respondre la Rosa mastegant alhora, mentre menjava amb deliri el préssec mossegat.— Estic al cas.

Cap al migdia ja ho tenien tot venut. Van començar la feina de recollir. De tant en tant s'apropava alguna persona que venia per si podia encarregar fruita o verdura per a l'endemà. A la Maria li agradava tenir molts encàrrecs, perquè era una manera d'assegurar la venda de verdura sense haver d'anar cada dia innecessàriament carregats. Portava el just per a vendre i, així, s'estalviava tornar cap a casa fruita i verdura que no s'havia venut. Per això, gairebé sempre feien net i, si quedava alguna cosa sense vendre, acostumaven a ser productes que no es passaven com ara les patates, els alls, les xirivies i les cebes.

La Rosa sabia bé que, durant la resta del dia, ja no podria menjar cap més préssec, i ja pensava que l'endemà aniria al Camp, tot passejant, a menjar-ne directament de les branques dels arbres.

No se'n podia estar de pensar en el camp de presseguers. Com que havia quedat per anar a jugar amb les seves amigues després de dinar, va tenir la pensada que aprofitaria per a comentar-los que al Camp hi havia préssecs i de pas les convidaria a anar-hi. Tenia ganes d'explicar a tothom que havia menjat uns préssecs molt bons. Quan se li va fer l'hora de veure's amb les amigues, va anar a trobar al Pepet, que feinejava als solcs de les tomaqueres. Estava embrancat en la seva feina, arrencant cavalls i repassant les puntes despenjades de les tomaqueres, perquè sempre n'hi havia alguna que calia relligar a la canya amb els cordills.

—Papa! —Va cridar la Rosa quan s'hi estava apropant.

—Què vols filla? —Va respondre el Pepet, mentre s'eixugava la suor del front amb la mà, deixant veure tots els dits negres de trencar els cavalls de les tomaqueres.

—Puc convidar les amigues a menjar préssecs?

—És clar que sí! Però, jo de tu, els hi portaria uns quants préssecs quan les anés a veure. De fet, en cap cas els hi proposaria d'anar al Camp. Pensa que els hauràs d'explicar que no poden menjar-ne més de tres i es veuran obligades a triar.

—Així, elles tampoc podran menjar-ne més de tres?

—Si no en collissin, en podran menjar tants com vulguin. Però, de totes maneres, que vigilin, que massa préssecs també els podria fer mal a la panxa. És molt probable que coneguin algun dels rumors que s'han fet córrer, sobre els mals que han patit algunes persones que haurien furtat préssecs del Camp, havent quedat castigades per una màgia estranya. Pots imaginar-te que tots aquests pispes hauran rebut el merescut càstig amb la major de les seves pors. Aquest càstig triga un any sencer a aixecar-se, just per a l'aniversari del dia en què van ser castigats. És per això que mai ens prenen els préssecs. Si elles també en cullen, no podran menjar-ne més de tres.

—Entès! Gràcies papa!

Després d'aconseguir el permís, la Rosa va dirigir-se cap als gronxadors del final del carrer, on estaven les seves amigues, La Maria Lluïsa i la Isabelita, amb les que també anava a l'escola del poble. Havien portat una corda molt llarga per jugar a saltar corda, tal com havien parlat que farien.

—Hola, Rosa! —Va saludar la Isabelita.

—Hola! —Va saludar la Maria Lluïsa.

—Hola, noies! —Va saludar la Rosa.

Van estar parlant una estona de la platja, on la Isabelita havia anat aquell matí amb els seus avis, i explicava com de transparent es veia l'aigua. No van faltar els temes de xafarderies, referents a les novetats que coneixien dels amics i amigues de l'escola, amb qui en aquells dies d'estiu no acostumaven a coincidir gaire, però que els enyoraven, després de tants dies sense veure'ls, esperant retrobar-los quan comencés l'escola.

—Juguem a saltar la corda? Ara que estem totes tres ja podem. —Va proposar la Isabelita.

—D'acord! M'hi poso jo primera per saltar! —Va demanar la Rosa engrescada per jugar a saltar la corda.

Mentre la Maria Lluïsa i la Isabelita feien girar la corda, la Rosa s'esperava en el punt mitjà d'entre elles dues, on la panxa de la corda era més gran, esperant el moment just per entrar-hi a saltar. Cada cop que la corda feia un gir colpejava el terra fent «plof» o el fregava fent «ras». Va passar la corda uns quants cops consecutius fregant el terra, mentre la Rosa s'esperava molt atenta per encertar bé el moment d'entrar-hi a saltar. La corda acabava de fregar el terra en el seu gir i la Rosa va decidir entrar, posant-se sota la corda per saltar i saltar. La Isabelita comptava: 1, 2, 3, 4, 5… Fins a 12, va arribar la Rosa!

—Ara hi vaig jo! —Va dir la Maria Lluïsa.— A veure si en faig més.

La Isabelita va tornar a comptar: 1, 2, 3, 4, 5… Fins a 9! Després es va posar a saltar la Isabelita. S'anaven tornant per aguantar la corda i per saltar-la, sense adonar-se que anava passant l'estona. Eren tan felices jugant amb una simple corda que si en aquell moment els haguessin preguntat quin era el joc amb el qual s'ho havien passat millor i havien rigut més en aquell estiu, hagueren respost «saltar corda».

—Alça! —Va exclamar la Maria Lluïsa.— Gairebé t'igualo.

Van posar-se a comptar totes dues a l'hora, la Rosa i la Maria Lluïsa: 1, 2, 3, 4, 5 … Fins a 18!

—He guanyat! —Celebrava fent saltets i picant de mans la Isabelita molt il·lusionada.— He guanyat! He guanyat!

—Pam i Pipa! Pam i Pipa! —Feia burla amb cantarella la Rosa, posant-se el dit gros a la punta del nas, obrint i tancant el palmell.— Ara guanyaré jo!

Les tres amigues van continuar jugant una estona més. Tot i que feia calor, s'hi van estar quasi dues hores jugant en l'hora forta del sol i sense cap ombra. Però tanta calor els havia assecat la gola. Els venia de gust veure una mica d'aigua per refrescar-se. Allí a prop hi havia una font, i van apropar-s'hi per beure aigua. Però era poc fresca i, encara que els havia fet passar la set, els quedava un regust d'aigua calenta. Era evident que, amb tanta calor, en aquella aigua hi faltava el punt de fredor adequat perquè no tornessin a pensar més en la necessitat de refrescar-se.

—Voleu anar al camp de presseguers? —Va veure oportú proposar la Rosa.— Podríem menjar uns préssecs molt bons.

—No sé si vull anar-hi, està una mica lluny —va respondre la Maria Lluïsa.

—I tu Isabelita, què en penses? —Va escorcollar la Rosa, buscant una resposta alternativa que li fos favorable.

—Ostres Rosa! —Va exclamar la Isabelita.— Que no saps el que s'explica d'aquell camp?

—No, no ho sé! —Va respondre la Rosa, veient que allò no estava resultant com ella s'esperava, però dissimulant bé el que ja sabia.

—De què parleu? —Va interessar-se la Maria Lluïsa, que desconeixia del tot aquells rumors.

—Diuen que el Camp està embruixat —Va detallar la Isabelita en un to una mica sinistre i confidencial al mateix temps.

La Rosa es va posar a riure amb tota la seva ànima, com si la Isabelita hagués contat un acudit molt graciós.

—Què et fa tanta gràcia? —Va preguntar amoïnada la Isabelita.

—Que això que has dit és absurd. Ahir vaig anar-hi a collir i a menjar préssecs —va revelar la Rosa.

—Sí? Hi has anat? —Va preguntar encuriosida la Isabelita.

—És clar que sí! A més, aquests préssecs, els ven la meva mama a la parada de la plaça. Però si no voleu, no hi anem —va dir la Rosa desanimada i penedida d'haver proposat una activitat tan maca i que li haguessin posat tantes pegues.

—He canviat d'idea. Ara sí que hi vull anar —va afanyar-se a revalidar la Maria Lluïsa per animar a la Rosa, en veure-la contrariada després d'haver refusat el seu oferiment de convidar-les a anar al camp.

—D'acord, Maria Lluïsa —va celebrar la Rosa.— I tu Isabelita, què vols fer?

—Doncs, si hi aneu, també vindré —va afegir-s'hi la Isabelita, com si no hi hagués cap més remei.

Les tres amigues es van posar de camí, agafant per La Feixa Llarga, que era el camí principal que anava de baixada cap a la platja quan es venia del centre de la vila. A la vora del camí hi havien crescut floretes grogues dels lletsons, algun boixac de camp, campanetes i roselles.

De tant en tant s'aturaven i agafaven alguna flor per posar-se-la a l'orella.

—Que estic guapa tan engalanada? —Preguntava la Maria Lluïsa fent posats de figurar, amb flors als cabells i a les orelles, i giravoltant sobre ella mateixa com si estigués ballant.

—Sembles una fada! —Va afalagar la Rosa.

—Jo, que semblo? —Va preguntar la Isabelita, fent també un posat elegant.

—Una princesa! —Va exagerar la Maria Lluïsa, rient divertida.

—Vinga va, noies —va dir la Rosa perquè s'afanyessin.— Quasi ja hem arribat, és aquell verd d'arbres que es veu allà al davant.

—Alça! —Va exclamar la Isabelita.— Hi ha un munt de préssecs grocs!

La Rosa anava al davant i, quan van arribar a l'entrada del Camp, es va aturar.

—Una cosa —va afegir la Rosa molt seriosa— només en colliré jo. Vosaltres trieu i jo us els dono.

—No ens els podem collir nosaltres? —Es va queixar la Maria Lluïsa, que ho va entendre com a una cosa poc coherent.— Tens por que fem malbé els arbres?

—No és això, és per… Bé, que no ho puc dir! —Va escapolir-se la Rosa.

—Ho veus com està embruixat. Segur que tu ho saps! —Va assenyalar la Isabelita.

—Que no, que no! —Es va reafirmar la Rosa.

—Saps que diuen? Ho saps? —Va interrogar la Isabelita, en sentit retòric.— Doncs que, a la gent que ha vingut de nit a agafar préssecs, els hi han passat coses de bruixes, càstigs molt estranys, i ho han passat molt malament durant un any sencer.

—Doncs que no haguessin entrat a agafar res —va resoldre la Rosa.

—Així em dones la raó? —Va tornar a insistir la Isabelita, esperant que es concretés per part de la Rosa allò que havia sentit dir.

—Sí i no —va ser poc precisa la Rosa per escapar-se d'explicar el misteri.

—Que sí, que em dones la raó, o que no haguessin entrat a agafar-ne? —Va increpar la Isabelita demanant una resposta més clara a aquell interrogatori que tenia a la Rosa arraconada.

—Que només puc collir jo perquè el meu papa no vol que al Camp hi culli ningú més —va ser taxativa la Rosa, esperant que fos prou creïble.— Al meu papa no li agrada que els que no saben collir li trenquin branques dels arbres.

—De debò Rosa? —Es va estranyar la Maria Lluïsa que havia estat al marge de les raons que es tenien la Rosa i la Isabelita.— Si la majoria de les branques s'hauran de podar a l'hivern. Si fossin cirerers, s'entendria el que estàs dient. Però són presseguers! Vols dir que saps del que parles?

—Doncs sí, de debò. Però tu m'assenyales el que vols, sense tocar, i jo te l'agafo. I si no en vols cap, tornem cap amunt —va organitzar la Rosa.

—Està bé —va acceptar la Isabelita.— Mira'm aquell d'allà que sembla que estigui molt madur.

La Rosa va agafar la branca que tenia els préssecs, la va doblegar una mica, i va collir el préssec que la Isabelita li havia indicat. Com que es trobava al seu costat, li va donar el préssec sense deixar anar la branca. Tot seguit en va collir un altre de la mateixa branca, molt madur, i després va deixar anar la branca.

—Té! —Es va dirigir la Rosa a la Maria Lluïsa amb el préssec a la mà.— Aquest és per tu!

—Gràcies, Rosa! —Va agrair la Maria Lluïsa.

—Gràcies! —Va dir també la Isabelita.

La Isabelita i la Maria Lluïsa van mossegar els préssecs. Els van trobar boníssim, millors que els comprats a la botiga. Quan es menja la fruita acabada de collir no té equiparació amb res. És una exquisidesa! La Rosa va veure com les seves amigues gaudien menjant els préssecs, i això la va fer sentir feliç.

—I tu? Que no en menges? —Va interessar-se la Maria Lluïsa.

—No puc, avui per dinar ja n'he menjat.

—Però ara és l'hora de berenar! —Va puntualitzar la Isabelita.

—És que no tinc gens de gana —va respondre la Rosa.

La Isabelita i la Maria Lluïsa es van atipar de préssecs, i en van menjar tants com els va permetre el seu estómac. Estaven molt contentes d'haver visitat el camp de presseguers, i van poder observar que no hi havia res d'estrany en aquell camp, a part de l'actitud de la Rosa, que no les va deixar collir els préssecs de les branques i també pel fet que la Rosa no va voler menjar-ne cap.

Capítol 4: Les feines de casa

El matí pel pagès començava molt d'hora. De fet, feien els horaris propis de les gallines, que ve a significar estar treballant d'ençà que surt el sol fins que es pon, el que es diu de sol a sol. A l'estiu significava fer una increïble quantitat de feina, però a l'hivern, els dies curts reduïen notablement els horaris de dedicació al camp, cosa que ja anava bé per respirar una mica. Era l'època per fer més activitats socials, com ara assajar a la coral o el teatre. La primera feina del matí per la Rosa, sense ni tan sols haver esmorzat, era anar a omplir de pinso i blat de moro trencat les menjadores de les gallines. Quan enxampava alguna gallina en el ponedor, s'esperava una mica a veure si la gallina acabava de pondre i tenir l'alegria d'agafar l'ou tot just acabat de fer, que encara era calent. El que no entenia la Rosa era que diguessin que els ous acabats de fer són frescos, quan en realitat estan calents!

Quasi sempre l'acompanyava la Dama en les tasques de casa. Era una cadella de gos llop que els seus pares li havien regalat aquell estiu. Com que li sortien les dents, es passava el dia mossegant-t'ho tot. Havien d'alçar els coixins de dins de casa, i amagar les sabates en el sabater, perquè si no s'ho trobaven tot desfet. Després d'acabar d'arreglar les gallines, i havent arreplegat els ous, que també portaven a vendre a la parada, donava pinso als pollastres d'engreix i obria la porta del corral a les ovelles, per tal que sortissin a pasturar pel camp que tenien al darrere de la masia. També s'apropava fins a la quadra per donar pinso i palla a l'egua de tir, que tenien per a llaurar, per a enganxar-la a la tartana i per a arrossegar la mola de l'Era. La mola era una gran pedra cilíndrica amb un forat al centre en tot el seu llarg, per on es tenia enfilat un eix de ferro, del qual, en els seus extrems, hi penjaven les anelles per a lligar els guarniments de l'egua de tir. A la part del davant de la masia, al cantó de baix, hi havia l'Era, que era el lloc per batre la mongeta del ganxet i el blat i, a tocar de l'Era, hi havia el Paller. El blat el portaven al molí i un cop molt el guardaven per gastar a casa. La palla i l'herba del Paller anaven pel farratge de les ovelles i l'egua.

La Rosa es va asseure a esmorzar la seva torrada de pa de pagès amb mantega, i va agafar la seva tassa, que estava decorada amb un dibuix de flors de tons blavosos, plena fins a tres quarts de xocolata desfeta. Per sorpresa, la Maria s'hi va apropar amb un pot ple de nata i va acabar d'omplir la tassa amb dues cullerades grosses de nata. A la Rosa se li va il·luminar la cara de felicitat. Es delia per la nata!  Com que tenia el seu papa al costat prenent-se el cafè, va aprofitar per parlar-li d'un tema que la tenia força amoïnada.

—Papa! —Va demanar la Rosa.

—Digues Rosa —va respondre el Pepet.

—Les meves amigues saben que el nostre camp està embruixat, i que ho diu la gent del poble —va comentar la Rosa.

—No està embruixat —va precisar el Pepet.— És màgic.

—Màgic? —Va preguntar la Rosa encuriosida.

—Sí màgic! Ara t'explicaré per què. —Llavors el Pepet va disposar-se a dissertar, en to didàctic, sobre el secret dels presseguers.— Si en realitat estigués embruixat o encantat, estaríem desesperats buscant la manera d'alliberar el Camp d'aquesta situació. En canvi, estem molt contents de tenir un camp que ens dona uns préssecs boníssims. És evident que és màgic.

—Sí, però no m'agrada que la gent en parli malament.

—No ho podem evitar.

Aquelles paraules del Pepet van fer parar compte a la Rosa sobre qüestions que no entenia. Sí que coneixia les paraules encantat i embruixat, però no hi veia cap diferència concreta entre elles, mantenint tan sols la certesa que era quelcom negatiu.

—I quina diferència hi ha entre màgic o embruixat?

—No sé si ho sabré raonar. Per mi, un embruixament hauria de produir un efecte no desitjat en el camp de presseguers. Vull dir, que continuaria essent un camp de presseguers, però no faria préssecs, o aquests serien dolents o d'un aspecte fastigós. Vaja, penso jo. I, evidentment, el que voldríem és alliberar-lo de l'embruixament, per tal que el Camp restablís el seu esdevenir natural. No sé si t'haurà quedat més o menys aclarit, això que em preguntaves?

—I si estigués encantat? —Va continuar preguntant la Rosa al seu papa, encara més encuriosida d'escoltar aquelles dissertacions que alimentaven la seva imaginació.

—M'ho poses molt complicat! —es va queixar el Pepet.— Si fos un encantament veuríem una cosa diferent d'un camp de presseguers. La naturalesa del Camp quedaria amagada, i en resultaria una cosa qualsevol, potser un camp de patates, o un bosc, o un aiguamoll ple de mosquits… però tranquil·la, que ni està encantat, ni està embruixat.

—Crec que tenim sort de tenir aquest camp.

—I tant. El més l'increïble de tot és que va aparèixer del no-res, i ens dona el que més desitgem: uns préssecs boníssims. De cap manera voldríem una cosa diferent de la que ara és. Però la màgia sempre comporta un cost, i el cost d'aquest camp és no poder menjar-ne tants com ens agradaria. Així i tot, pensa una cosa: si en mengéssim masses, no ens en quedarien per a vendre o regalar. El que cull sempre ha de ser prudent, i no menjar-se la collita. El fet que només puguem menjar-nos tres préssecs ho trobo prou raonable i, si no existís aquesta norma, segurament actuaríem d'una manera semblant.

—Saps que no trobo just? —Es va revelar la Rosa.— Que la mama sigui l'única que en pugui menjar tants com vulgui, mentre que nosaltres no.

—Tens raó, a partir d'ara, si vol menjar-ne, haurà de collir-se'ls ella mateixa— va determinar el Pepet.

—I tant que sí! —Va confabular-se la Rosa amb la idea del Pepet.

—Hi anirem tots plegats aquest vespre, quan baixi el Sol, i així també podràs veure una cosa increïble —va avançar el Pepet.

—Quina cosa? —Va interessar-se la Rosa intrigada.

—Ja ho veuràs! —Va respondre el Pepet, volent mantenir el suspens i el secretisme d'allò que volia ensenyar-li.

Després d'esmorzar, la Rosa se'n va anar a fer la resta de tasques de granja que encara tenia pendents, acompanyada de la Dama, que la seguia per tot arreu. Havia de vigilar que no entrés a la cort dels porcs, perquè s'hi rebolcava i acabava arrebossada d'un color marró, que era barreja de fang i femtes. A més, els porcs, es posaven nerviosos quan tenien a la Dama voltant per a dins la cort, i es creava una situació estressant. En sortir, mirava a dalt del cobert de la cort, on es trobaven els galls d'indi reials, passejant-se per dalt d'aquella teulada. Els hi llençava un grapat de blat de moro i es tornaven bojos per menjar-se'l. Eren unes aus precioses, amb aquella amplíssima cua en forma de ventall, de color verdós i guarnida amb geometries que semblaven ulls. Dormien dalt de la teulada, però si haguessin tingut arbres ben a prop, haurien passat la nit enfilats en alguna branca a uns cinc metres del terra, a la que s'hi enfilarien d'una revolada. Durant el dia, els galls d'indi reials, baixaven del teulat per voltar i pasturar per l'extens pati i el jardí de Ca l'Islenyo. A la masia també hi tenien els coloms blancs de jardí, que passejaven amb elegància pels pedrissos, traient pit de tal manera que semblava que anessin a perdre l'equilibri i a tombar-se cap endarrere.

—Mama! —Va cridar la Rosa amb molt d'entusiasme.

—Què, filla? —Va respondre la Maria.

—Avui, aquest vespre, anirem tots al camp de presseguers —va desvetllar la Rosa.

—Em sembla molt bé —va celebrar la Maria, recelant de les clares intencions de pare i filla, que havia escoltat de cap a peus, però que, tot i no agradar-li, veia just resignar-se a acceptar-ho.

Així va ser. Després d'un dia esgotador de feina al camp, de vendre a la parada de la plaça, de fer les tasques de la casa i de cuidar del bestiar de la masia, van agafar les cistelles de vímet i de canya, i van sortir a trobar el Camí de La Feixa Llarga. El Sol s'amagava cap al darrere de Sant Ramon i l'Ermita de Sant Antoni, i a sobre del mar, l'horitzó s'anava enfosquint. Era un agradable passeig en el moment que baixava la calor angoixant d'un calorós dia d'estiu i els acompanyava una marinada temperada que pujava de la platja. Tots tres caminaven tranquil·lament, gaudint de la natura que els envoltava, un espai únic i privilegiat que els omplia l'esperit.

No hi havia ningú que anés o vingués pel camí, fora d'ells. Es veien passar les aus que entraven i sortien dels Aiguamolls, l'espai natural protegit en les terres del Delta del Llobregat. Les garses, els ànecs, els martinets, els bernats pescaires, els flamencs… Tantes i tantes espècies que havien descobert en aquell paratge, des de sempre, un lloc ideal per a viure-hi. Després de caminar una estona, havien arribat al trencall que donava entrada al camp de presseguers. En ser-hi dins, van deixar les cistelles a terra i van donar-hi una ullada. Els arbres continuaven carregats de fruita, i feien goig.

—Ens hem d'afanyar a collir perquè aviat no ens hi veurem —va explicar el Pepet.

—Va, mama, tu primera.

—Què? —Va dir la Maria, fent veure que s'estranyava.— Deus estar de broma?

—No mama! —Va insistir la Rosa molt enjogassada— ho diem de veritat. No és just que tu puguis menjar-ne més que nosaltres.

—Bé, si no ens ajudes una mica, no podrem omplir totes les cistelles, que ens calen ben plenes de préssecs i tenir-ne prou per a vendre demà a la parada —ho va justificar el Pepet.

—I podràs experimentar el que és collir i menjar-ne —va afegir la Rosa.

La Maria se'ls va mirar amb una mica de recel, però tenia a l'home i a la filla confabulats. L'havien ben bé ensarronada i no volia posar-se a discutir una cosa que, en realitat, també li venia de gust fer. Així, la Maria, es va mirar una branca carregada de préssecs i, mentre l'aguantava amb una mà, amb l'altra va collir un préssec groc. De seguit, el va mossegar, sense ni tan sols tenir temps de deixar anar la branca, com si hagués estat dejunant. El suc va regalimar pels cantons dels llavis i ràpidament es va inclinar endavant per no tacar-se la brusa. Que bo que estava! Tot seguit va pensar que havia valgut la pena i ja feia temps que tenia el desig de viure aquest moment.

Quan van tenir les cistelles plenes ja era fosc. Aquella nit lluïen moltíssimes estrelles, en un cel sense cap núvol i amb la lluna incipientment creixent encara amagada. S'havien assegut al marge del Camp mirant la nit, com esperant alguna cosa.

—Què esperem aquí papa? —Es va impacientar la Rosa.

—Tingues paciència —va demanar el Pepet.— Mira els arbres i a veure què hi veus.

La Rosa va mirar una bona estona els arbres, molt concentrada en posar atenció per si veia alguna cosa. En un moment li va semblar que unes petites espurnes blanques s'enlairaven i es perdien en l'aire. Això ho va veure en un arbre i després en un altre, i de mica en mica es va començar a generalitzar.

—Ho esteu veient? —Va preguntar el Pepet a la Rosa i a la Maria.

—Sí que ho veig —va respondre la Rosa.

—Jo també —va afirmar la Maria.— Què és això?

—És pols màgica! —Va assegurar el Pepet— Cada dia, de lluna nova fins a quart creixent, al cap d'un moment de fer-se de nit, els arbres deixen escapar part de la màgia per tornar-la a la natura.

—I cap on va aquesta màgia? —Es va interessar la Rosa.

—Va cap a on faci falta —va respondre convençut el Pepet— així la màgia, sempre circula i no queda estancada en un lloc. Aquest camp, per fer-se, va necessitar molta pols màgica, i ara l'està retornant. Suposo que la vida del nostre Camp depèn de la pols màgica que ha rebut. És possible que algun dia desaparegui, talment com ens va arribar. Però no sé quan serà això. De mentre, mirem d'aprofitar-ho, i gaudim-ne, que ja hi haurà temps per enyorar-lo.

—M'agradaria que el Camp no desaparegués mai —va desitjar la Rosa, en veu alta.

—Potser la natura t'ha escoltat i tornarà a fer un préstec de pols màgica per a satisfer el teu desig - va observar el Pepet.

Capítol 5: Una distracció

L'endemà de veure les espurnes de pols màgica que deixaven anar les fulles dels presseguers, la Rosa només pensava a tornar-hi cada dia per veure-ho una vegada rere una altra. Tenia la sensació d'haver-se quedat embovada amb aquell espectacle que mai a la vida s'hagués imaginat què veuria. Tenia molta curiositat per esbrinar com era la pols màgica, i per això li calia observar-la de més a prop i durant més temps. Com que la Maria era molt més flexible i tolerant amb les iniciatives de la Rosa, i acostumava a deixar fer sense posar massa condicions, la Rosa sempre anava a demanar-li permís quan volia fer alguna cosa delicada, si intuïa que el seu papa segurament li diria que no. Per això la Rosa, durant aquell matí a la parada de la plaça, mentre anaven venent les verdures i la fruita que tenien exposades, va buscar el moment propici per demanar permís a la Maria sobre allò que volia fer aquella mateixa tarda.

—Mama —va dir la Rosa— puc anar aquesta tarda al camp de presseguers?

—Que no aniràs a jugar amb les teves amigues?

—Avui no he parlat amb elles, no sé què faran —va explicar la Rosa— però a mi m'agradaria anar al Camp i tornar a veure la pols màgica.

—No ho sé Rosa, et pots imaginar el que diria el teu papa, «que és massa de nit per estar tu sola allà baix» —va desaconsellar la Maria.

—Però em conec bé el camí i el lloc, i fa molt bon temps —va insistir la Rosa— si us plau mama.

—Si hi vas, t'esperaràs allà a què el teu papa et vingui a buscar al vespre, quan hagi acabat la reunió de junta de la coral —va resoldre la Maria, mig convençuda per la insistència de la Rosa.— De pas, agafa les cistelles i deixa els préssecs collits per a vendre demà. Després el teu papa els traginarà cap a casa amb la bicicleta. D'aquesta manera, com que hi vas per fer feina, no crec que s'avingui a posar-hi massa pegues.

—Em sembla bé mama, faré la feina de collir —va comprometre's la Rosa.

Aquella tarda, la Rosa va anar preparant tot el que necessitava per emportar-se. Va posar a punt les cistelles i va agafar una motxilla en què cabia una ampolla d'aigua, un pot de vidre, dels que es fan servir per a les conserves, i uns guants gruixuts de treballar. Quan ho va tenir tot, va anar a buscar els seus pares per dir-los que marxava. Els va trobar feinejant a fora, netejant la gallinassa i arreglant el filat del Galliner, ja que la Dama hi havia fet un forat per on entrava a esverar a les gallines.

—No ho veig massa clar que hi vagi ella sola —comentava el Pepet a la Maria— penso que és massa petita.

—Es fa gran, Pepet. Ha de començar a ser responsable de les seves iniciatives i aprendre a caminar per la vida. Encara que això ens estigui costant molt, és el curs natural de les coses —raonava la Maria per acabar de convèncer el Pepet.— És l'experiència que ha d'anar acumulant mentre es fa gran, per saber valdre's per ella mateixa.

—Papa, mama! Marxo cap al Camp —va avisar la Rosa des de lluny.

—Ves amb compte i aprofita l'estona —va dir el Pepet, sense dissimular la seva angoixa.

—Sí! Adeu, us estimo molt! —Va dir la Rosa.

—Adeu, filleta! Que et diverteixis! —Va dir la Maria.— Però abans vine, té, fes-me un petó!

Després de fer un petó al papa i a la mama, va agafar el Camí de La Feixa Llarga per encaminar-se cap al Camp.

Mentre baixava el camí anava planejant l'ordre en el qual faria totes les coses que tenia pensades. Anava molt feliç, ja que portava encarrilat el pla per satisfer el seu esperit investigador.

Només arribar es va posar a collir els préssecs per omplir les cistelles. De tant en tant es menjava algun préssec, vigilant de no descomptar-se. Quan va tenir les cistelles ben plenes, les va posar a l'ombra dels arbres per tal que no s'escaldufessin.

Havia arribat l'hora d'esperar una mica. Sentia que estava ben sola. No s'escoltava res. En el moment que es va aturar de fer feina, es va donar que al seu voltant hi havia una calma en què no es movien ni les fulles. Llavors va parar compte que se sentia piular els ocells, tot i que feia uns instants, estant ocupada fent feina, no s'havia adonat de la seva presència, ignorant qualsevol so. Escoltava amb atenció d'on provenien els cants dels ocells, que se sentien per totes bandes, barrejant-se un piular dels pardals amb el dels verdums, pinsans i caderneres, en una simfonia de fons que omplia l'aire. Va agafar el llibre que portava a la motxilla i es va posar a llegir. Va estar llegint fins que el Sol l'havia deixat sense llum i ja no veia les lletres. Sabia que d'aquí a poca estona començarien a espurnejar les fulles dels arbres. Observava amb molta atenció per ensopegar amb el moment just que comencés. No va trigar gaire, potser mitja hora d'ençà que es va fer fosc, i es van començar a veure les primeres espurnes. La Rosa s'aixecà d'on era i es dirigí cap al mig del Camp. Duia a les mans el pot de conserva.

Mirava com els arbres es començaven a animar a treure espurnes. La pols màgica s'alçava cap al cel. Va treure la tapa del pot i el va col·locar cap per avall per tal que el seguit d'espurnes, que deixava anar una punta de branca, quedessin atrapades dins del pot. La pols màgica flotava dins del pot de vidre com buscant la sortida per dalt, il·luminant l'interior com si fos un fanal. Va atrapar les espurnes de diversos llocs, fins que li va semblar que ja el tenia prou ple. Va tancar el pot girant la tapa en el sentit de la rosca i, un cop el pot havia quedat tapat, el va girar per posar-lo del dret. S'observava com algunes espurnes de pols màgica sortien pel petit espai que deixava la rosca de la tapa, perquè no era hermètic. Llavors el va tornar a posar de cap per avall.

Es va asseure a veure com la pols màgica flotava per dins del pot, rebotant lentament per les parets, en totes direccions com si fos una bola de vidre amb neu a dintre, com les que es troben a les botigues de records. Mentre es mirava absorta la pols màgica, va agafar un préssec de la cistella que tenia al costat i el va mossegar. En aquell moment se li va acudir fer el recompte dels préssecs que s'havia menjat aquella tarda. N'estava quasi segura que només n'havia menjat dos i que aquest era el tercer. Mentre continuava menjant-se el préssec, altre cop va tornar a fer el repàs dels préssecs que s'havia menjat per estar-ne ben segura. Es va voler fondre! Va parar de menjar. No havia recordat que a mig matí a la parada se n'havia menjat un perquè li havia entrat gana. Aquest que tenia a les mans, quasi acabat de menjar, era el quart. Va agafar una mica de por, però no semblava que li estigués passant res d'estrany. Es va tocar la cara, es va mirar les mans, es va tocar les cames, va palpar-se la panxa i les clavícules, i va mirar al seu voltant… No sentia res d'estrany ni d'anòmal. En un Principi això la va tranquil·litzar, però no per a massa estona. Va començar a sentir-se lleugera, com si no pesés. Tenia la sensació que flotava. Es va mirar els peus i va veure que no tocaven a terra. Alguna vegada havia pensat que mai li agradaria ser un globus. Quan havien anat a la fira, en els dies de la festa major, en què hi havia venedors de globus pel carrer, alguna vegada li havien comprat un globus que havia portat ben lligat en un dit o en el canell. Li feia molta tristor que, en un descuit, el globus se li escapés i s'enlairés amunt i amunt. Pensava que si almenys hagués tingut temps d'escriure-hi un missatge important, aquest hauria pogut ser llegit per algú altre allà on aterrés.

Capítol 6: La major de les pors

La major de les seves pors era convertir-se en un globus venut a la sort del vent, que marxes lluny de casa i que no pogués tornar mai més. La Rosa estava inflada com un globus i anava rodolant pel camp, empentada per l'aire, topant amb els arbres i d'un cantó a un altre, quasi a punt d'enlairar-se i desaparèixer per sempre. A la Rosa, li va agafar pànic i es va posar a cridar.

—Socors! Socors! Que algú m'ajudi —plorava la Rosa— que algú m'ajudi si us plau!

El que la Rosa no sabia era que l'havien estat observant des de feia molta estona. Una bufada de vent més forta la va fer enlairar de cop, i la Rosa va començar a giravoltar per l'aire, veient com a sota seu s'allunyava el camp de presseguers i el terra anava quedant lluny. Però, quan menys s'ho esperava, una corda feta d'heures la va enllaçar per un peu i es va frenar en sec. Ara semblava un autèntic globus, agafat al canell d'algú. Però no. L'havien enxampat amb un llaç abans d'arribar a perdre's cel amunt i, a baix en el Camp, algú anava recollint corda, un estrany personatge difícilment distingible en l'ombra de la nit. Aquella persona va estirar la corda d'heures per fer baixar a la Rosa globus. Quan es va trobar a tocar de terra, va poder veure qui l'estava ajudant. Era una senyora a qui no havia vist mai. Una senyora que anava vestida tota de groc, del color dels préssecs, amb massa gruix de roba per ser estiu, cosa que cridava molt l'atenció.

—Moltes gràcies, senyora —va agrair la Rosa.— M'he tornat un globus.

—Sí, ja ho veig —va dir la Gurumil·la.

—Qui és vostè?, no la conec d'haver-la vist mai —va preguntar la Rosa.

—Em dic Gurumil·la —va respondre— és cert, no m'has vist mai, però, en canvi, jo sé que ets la Rosa. També sé que aquest camp és màgic.

—Com ho sap que aquest camp és màgic? —Va preguntar la Rosa totalment desconcertada.

—Perquè jo em dedico a fer màgia i quan veig alguna cosa que és màgica ho sé reconèixer —va explicar la Gurumil·la tergiversant el que realment feia, que no era màgia sinó quelcom semblant a la bruixeria.

—Gràcies per ajudar-me a tornar a terra, senyora Gurumil·la —va agrair la Rosa— no sé què fer. Ara vindrà el meu papa i s'enfadarà molt amb mi, perquè no he respectat la Norma. Si pot fer màgia, em podria arreglar el que m'està passant? —Va demanar imprudentment la Rosa.

—Potser sí —va respondre la Gurumil·la— però la màgia sempre té un cost.

—Ho sé, m'ho ha dit el meu papa —va reconèixer la Rosa.

—Un home savi el teu papa! —Va observar la Gurumil·la.— Així i tot, m'ho haig de pensar perquè ara, a aquestes hores, ja estic massa cansada de tot el dia per a fer res més.

—Ho ha de fer ara, si us plau! —Va suplicar la Rosa.

—Em sembla que no pot ser —es va negar la Gurumil·la— encara que si… Potser podria haver-hi una manera… Però segurament no. Saps què? Et deixo aquí lligada i el teu papa ja et trobarà.

—No, si us plau! —Va tornar a suplicar la Rosa.— Faré el que sigui, ajudi'm! —Va suplicar la Rosa

—És cert el que em dius? Faràs el que sigui? M'ho dius del tot cert? —Va voler assegurar-se'n del que deia la Rosa.

—Ho dic del tot cert! —Va confirmar la Rosa.

—Bé, en aquest cas deixa'm pensar —va dir la Gurumil·la per intrigar la Rosa.

La Gurumil·la no tenia gens de pressa i va donar una volta pel Camp mirant-se els arbres i els impressionants préssecs que hi penjaven de les branques. Després s'apropà a les cistelles dels préssecs i n'agafà un. Se'l va mirar bé, girant-lo per tots els cantons mentre el tenia agafat a les mans. El va olorar, hi va fregar el borrissol, i se'l va menjar tranquil·lament, sabotejant-lo.

—Molt bo aquest préssec, molt bo! —Va dir satisfeta la Gurumil·la, parlant amb la boca plena.— Per començar estic pensant què voldré una d'aquestes cistelles, ben plena de préssecs com a pagament per ajudar-te. Et sembla bé?

—Si, sí, te la pots quedar! —Va acceptar la Rosa.

—I cada dia, mentre el Camp tingui préssecs, em deixaràs una cistelleta com aquesta, plena de préssecs, en aquest punt del Camp.

—Com? És molt! —Es va queixar la Rosa.

—Bé, no passa res. Bona nit i que et vagi bé —va acomiadar-se la Gurumil·la fent el gest de marxar amb la cistelleta que duia agafada.

—Espera, espera! Espera! Està bé, d'acord! —Va acceptar la Rosa, cridant amb desesperació.

—D'acord que cada dia em deixaràs una cistelleta de préssecs per a mi? —Es va voler assegurar la Gurumil·la.

—Sí! —Va confirmar la Rosa molt contrariada.

La Gurumil·la va remenar les coses de la bossa de la Rosa, en què hi havia l'ampolleta amb una mica d'aigua, el llibre, els guants i el pot de conserva ple fins dalt de pols màgica. Va agafar el pot i el va subjectar amb les dues mans, mirant-lo de prop. La llum que desprenia li il·luminava el rostre, que tenia un aspecte molt arrugat amb algunes berrugues grosses i uns pèls llargs que emergien de diferents punts de la cara, sobretot de la barbeta i el bigoti. Tot plegat donava un aire molt sinistre. La Rosa es va esgarrifar en veure aquella cara esgarrifosa en el moment en què la llum de la pols màgica la va revelar, que de tan exageradament lletja semblava una careta postissa que duia per amagar com era en realitat. Va ser llavors quan es va adonar que la Gurumil·la devia ser una bruixa d'aquelles que n'havia sentit a parlar tantes vegades en els contes. Ara ja havia donat la seva paraula de pagar-li amb els préssecs i entenia que era tard per fer-se enrere. La Gurumil·la ja estava tramant la manera de desfer l'encanteri de la Rosa globus.

—Ets una bruixa? —Va preguntar la Rosa innocentment.

—Per què m'ho preguntes? Que potser t'ho semblo? —Va repreguntar amb molta intenció la Gurumil·la, com si no fos una qüestió important.

—M'ho ha semblat —es va sincerar la Rosa.

—No té importància —va continuar la Gurumil·la— però en el cas que ho sigui no t'hauries d'amoïnar per a res. En tot cas seria una bruixa bona perquè, com pots veure, el que vull és ajudar-te.

Però quan tot just semblava disposada a començar a fer alguna cosa, es va aturar de sobte, com si encara hagués de maquinar alguna astúcia més, aprofitant la situació d'avantatge que tenia. Es va mirar a la Rosa, alçant el pot de vidre que duia a les mans, per fer-se llum a la cara i mostrar el seu posat seriós, aclarint-li que no feia broma.

—Una altra cosa —va dir la Gurumil·la, com si recordés que s'havia deixat d'explicar algun detall— quan em cansi de menjar préssecs o en el Camp ja no n'hi hagi cap, m'hauràs de dur una altra cosa i me la deixaràs aquí, al Camp, al mateix lloc que els préssecs.

—Com què? —Es preocupà la Rosa.

—Doncs potser un dia vull una gallina, o una ovella, o tots els ous del galliner, o el que se m'acudeixi. Això haurà de ser durant tot un any sencer —va especificar la Gurumil·la, deixant molt clares, però també resultant abusives, les condicions del tracte.

—Això em costarà molt car! —Es va queixar la Rosa.

—Tu mateixa, si no ho compleixes, et tornaré a convertir en la Rosa globus per tota la vida.

La Gurumil·la va obrir el pot de vidre i la pols màgica va començar a sortir a poc a poc. Va ser llavors quan va posar les mans fent cassoleta, al voltant del petit núvol de pols màgica, per evitar que s'escapés i tot seguit el va empènyer amb força contra la Rosa. La pols màgica es va distribuir per tot el voltant de la Rosa globus i després es va anar fonent, fins que va desaparèixer del tot. La Rosa es va adonar que era menys lleugera, anava perdent la sensació d'estar flotant i tornava a sentir l'efecte de la gravetat. Els seus peus van tocar a terra. Tot seguit recuperava la seva forma de sempre i deixava de ser una Rosa globus. Va mirar al seu voltant i estava sola. La Gurumil·la ja se n'havia anat amb la cistella. Es fregava els ulls per eixugar-se'ls, perquè encara tenia llàgrimes d'haver plorat. Tot allò havia passat de veritat. No era cap somni.

Capítol 7: Tornem a casa

La Rosa encara estava trasbalsada amb tot el que havia passat. Per un descuit de res se li havia embolicat tot que feia por. A més s'havia quedat sense la pols màgica i sense una cistella sencera de préssecs. Va recollir del terra el pot de vidre i el va guardar dins de la motxilla. També va recollir el llibre i la resta de coses que estaven escampades per terra. Havia notat com la pols màgica es filtrava a través de la seva pell. Havia percebut que tenia un poder enorme i amb una sorprenent facilitat l'havia transformat de nou al seu estat de sempre. Però a canvi hauria de pagar un preu molt alt a la Gurumil·la, de qui tenia la plena convicció que no era una bruixa bona. Va tancar la bossa i se la va penjar a les espatlles. Amb la motxilla carregada va sortir al Camí de La Feixa Llarga per veure si venia algú. De moment no es veia a ningú. S'havia descuidat d'agafar una llanterna per fer el camí de tornada. El cas és que mentre estava fent la motxilla a casa, havia tingut al cap agafar la llanterna, però després, amb les presses i els nervis, va deixar de pensar-hi i no se'n va recordar més. No sabia si el Pepet hauria encertat d'agafar una llanterna per fer el camí. Si no en portava cap, difícilment el veuria venir de lluny. Intentava no pensar en la por que havia passat, però no s'ho podia treure del cap. Mai havia sentit al seu cor bategar tan de pressa! La Gurumil·la se n'havia aprofitat en el tracte que havien fet. Tanmateix, si no hagués sigut per ella, on estaria ara? Potser s'hauria elevat tant i tan amunt que hauria desaparegut en l'Espai, o potser hauria anat cap a mar endins i en descendir s'hagués enfonsat fins a les profunditats que regenten els monstres. O potser hauria anat a parar tan i tan lluny de casa que després no hagués sabut com s'hi tornava i la gent que allí visqués, com que no coneixeria la seva llengua, no entendria que estava perduda i que necessitava ajuda per tornar.

Tots aquests escenaris que s'imaginava li venien, al capdavall, per respondre als sentiments de culpabilitat, perquè no trobava cap excusa prou bona per justificar-se d'haver fet tractes amb una persona que no coneixia de res. Se sentia avergonyida, i tot i saber que el seu papa era una persona comprensiva, ara preferia amagar tot l'ocorregut. Era conscient que la por li havia paralitzat l'enteniment i ara estava decidia a mirar de resoldre-ho per ella mateixa. Si calia, actuaria d'amagat durant el temps que fes falta, a l'esquena dels seus pares. No volia que ningú s'assabentés que s'havia distret, havent-se menjat més préssecs dels que permetia la Norma del Camp. Ara hauria de pensar com excusar-se de què se n'havia fet de la cistella que faltava, ja que estava segura que el seu papa s'adonaria que en faltava una.

Com ho faria per anar donant a la Gurumil·la tot allò a què s'havia compromès? Mentre hi haguera préssecs ja sabia que s'emportaria una cistella, però quan s'acabessin els préssecs, què demanaria com a pagament? Què més hauria de dur-li? Els ous de les gallines? Més coses? Com podrà dissimular, o justificar, que hagin desaparegut totes aquestes coses que donarà a la Gurumil·la? Que haguessin fet el seu papa o la seva mama si els hagués passat alguna cosa semblant? Pensava que la seva mama no hauria acceptat mai la proposta de la Gurumil·la i hauria aguantat estoica la seva major de les pors, acceptant-ne les conseqüències. I el seu papa? El seu papa haguera dit un «me cago'n» dels seus, emprenyat com una mona, i hagués suportat la major de les seves pors amb totes les conseqüències, cosa que ja havia dit que li va passar. Però ara hauria de dir mentides, i això li feia mal al cor. Quantes mentides hauria d'arribar a dir? Cada dia hauria de donar-li una cistella de préssecs a la Gurumil·la, i això li coïa per dins.

Estava tan enrabiada pel que havia passat que havia perdut les ganes de fer res més en la resta de l'estiu. Tampoc és que quedessin molts dies per començar el curs al setembre. Així i tot, no volia haver de donar a la Gurumil·la totes aquelles coses que li demanaria. Hauria de ser més llesta i burlar les exigències de la Gurumil·la. Tampoc podia explicar res de l'ocorregut a les seves amigues, perquè tornarien a insistir a dir que el Camp estava embruixat, i la veurien a ella com a una persona amb malastrugança. Realment s'havia quedat sola per combatre la seva situació, i se les hauria d'arreglar amb el seu enginy.

La Rosa continuava esperant en el Camí de La Feixa Llarga, amb les cistelles als peus. Li va semblar veure que un llum parpellejava a la llunyania. El camí era molt rectilini, i es podia seguir fins on la vista permetia. Efectivament era un llum. Qui fos que s'apropava anava enfocant al davant seu. Era una bicicleta que trontollava amb els sots del camí. Per la manera de grinyolar les bieles, li va semblar que era el seu papa. Però i si no ho era, qui podria ser? Quan va anar apropant-se ja va estar-ne més segura que sí que ho era.

—Rosa, Estàs bé? —Va cridar de lluny el Pepet per saber com es trobava la seva filla.

—Sí! Bé! —Va respondre la Rosa des d'on estava.

—S'ha fet molt tard Rosa —va explicar el Pepet quan va ser al costat de la seva filla— agafem el que has collit i anem cap a casa. T'he portat la teva llanterna perquè no t'entrebanquis amb les herbes del mig del camí.

En aquell moment, el Pepet va caure en el detall que només hi havia tres cistelles, dues de grans i una de petita. I, per les cistelles que quedaven a casa, «n'hi haurien d'haver dues de petites i dues de grosses», va pensar el Pepet.

—I l'altra cistella petita? —Va preguntar el Pepet, a qui no li estaven sortint els comptes.

—No n'he agafat cap més! —Va mentir deliberadament la Rosa.— Són les que hi havia.

—Llavors n'haurem perdut una en algun lloc —va concloure el Pepet.— Vinga, tornem que és tard, i vigilem de no prendre mal, que encara ens queda un bon tros fins a casa.

El Pepet duia la bicicleta a peu, agafant-la des d'un cantó pel manillar. Van fer el camí de tornada a casa amb les cistelles grans carregades al parafang del darrere, i l'altra petita aguantada entre el seient i la barra del quadre.

Capítol 8: Les amigues la venen a buscar

En aquells dies d'estiu, el reg funcionava a tort i a dret. Quan regaven els pagesos dels camps de Dalt, el Rec quedava sec a la part de Baix. La Maria Lluïsa i la Isabelita tenien molt ben estudiada l'organització del reg. Per les coses que els interessava eren molt llestes, però per moltes altres coses, que havien de fer per obligació, no hi posaven gens d'atenció. Se sabien de memòria l'organització del reg dels camps. Resulta que, en el seu curs, tot el Rec transitava sobre un llit de fang, menys en un únic tram. Justament era la part de després del pont que el creuava, en el camí que anava de la masia de Ca l'Islenyo fins a enllaçar amb el Camí de La Feixa Llarga. Aquell trosset del llit de la Séquia estava empedrat. A més, era una mica més ample que la resta, i sempre hi quedava una petita bassa d'aigua neta, plena de gambúsies que cercaven larves de mosquit mentre nedaven tranquil·lament. La gambúsia és un peix petitet, de cos lleugerament translúcid, d'esquena de color marró clar i molt semblant als guppys tropicals, però sense les cues elegants i acolorides. També són vivípars i a vegades es podien observar grupets de peixets molt petits que fugien contínuament de tota la resta de coses que es movien dins de l'aigua. A la Séquia hi havia la mida justa d'aigua per interpretar-ho com si fos una piscina, i moltes tardes les noies es vestien amb el banyador i se la passaven remullant-se en l'aigua del reg.

La Maria Lluïsa i la Isabelita van anar a trucar a la porta de casa la Rosa, de qui ja feia uns quants dies que no en sabien res. Esperaven que la Rosa tingués ganes de banyar-se a la Séquia, perquè elles ja anaven preparades amb el banyador. Va obrir la porta la Maria, que portava les ulleres de cosir penjades al coll per la cordeta que duia nuada en la punta de les barnilles. Anava ben pentinada, com sempre, amb els cabells ondulats de perruqueria fixats amb laca. En obrir la porta la llum va brillar sobre el seu ros cabell i les noies se la van quedar mirant embadalides, sense dir res, durant uns moments.

—Hola? —Va trencar el silenci la Maria.

—Que hi és la Rosa? —Va preguntar la Isabelita, tot despertant d'aquell impàs de desconcert.

—Sí que hi és! Au, passeu dins? —Va convidar la Maria.

La Rosa es trobava en el traster, remenant per on tenien les eines del camp i les cistelles, preparant les seves coses per anar a collir els préssecs. Tenia les espardenyes a l'entrada de casa i quan hi va anar per a posar-se-les, es va topar amb la Maria Lluïsa i la Isabelita que tot just acabaven d'entrar a la casa. La Rosa se les va mirar sense dir res, morruda com si s'hi hagués enemistat, i va seure al banc del rebedor per calçar-se.

—Hola! —Va saludar la Isabelita.

—Ai! Hola! —Va respondre la Rosa fent veure que se sorprenia de veure-les, però sense donar-hi gens d'importància, mentre continuava calçant-se.

—Què fas Rosa? Vols venir a banyar-te? —Va proposar la Maria Lluïsa sentint-se molt importunada en veure que la Rosa la ignorava.

En aquell moment un cop vist el panorama que s'hi coïa, ja s'ho havia repensat. Amb aquella rebuda antipàtica que la Rosa els havia dispensat, tot havent fet el pas d'anar-la a buscar, ara estava impacient per fugir d'aquella casa i deixar que la Rosa s'espavilés pel seu compte.

—Avui? —Va preguntar la Rosa per tenir temps a decidir-se abans de donar una resposta. El cert era que li venia molt de gust banyar-se al Rec, i enyorava jugar amb les seves amigues. Però era massa tossuda per baixar del burro.

—Clar! Per a ara! —Va aclarir la Isabelita.— Hem vingut amb el banyador, que avui fa molta calor. Però si no et ve de gust, no passa res, que nosaltres anem tirant.

—És que no sé si puc —va buscar una excusa la Rosa com si no hagués escoltat res del que li acabava de dir la Isabelita, perquè li va semblar que s'estava penedint d'haver-la vingut a buscar, fins al punt de donar-li llargues i fent el gest esmunyir-se cap al carrer per deixar-la i no esperar-la que anés amb elles—. Tenia pensat anar al Camp a collir préssecs, però ara estic pensant que potser no cal que hi vagi tan d'hora —va divagar la Rosa.

—I tant Rosa! —Va irrompre la Maria, mirant d'alleugerir la tensió que s'havia creat—. Tens temps de sobre per banyar-te i després anar-te'n a collir els préssecs —va oferir com a solució la Maria en veure que la Rosa no sabia com fer-ho per afegir-se a la proposta d'anar a banyar-se amb les seves amigues, un cop s'havia adonat que aquestes es feien enrere a voler que les acompanyés.

La Maria Lluïsa i la Isabelita es van trobar que no sabien què fer. Després de la rebuda que els havia fet la Rosa, ja no els venia de gust que ella les acompanyés a banyar-se. Però la Rosa s'havia adonat que podia estar contenta de tenir unes amigues com aquelles, que havien pensat en ella i s'havien apropat a buscar-la a casa seva. La Rosa era conscient que tenia un deure ineludible amb la Gurumil·la, i per això estava tan capficada preparant-se per anar al Camp. Però al mateix temps li causava molt mal humor, i no ho podia evitar. Potser si anava a banyar-se, després estaria massa cansada per baixar fins al camp de presseguers, o en tot cas se li faria massa de nit. Estava rendida a la proposta de les seves amigues, davant d'aquell sol calent de primera hora de la tarda que convidava a remullar-se.

—Està bé! Però només m'hi puc estar una hora —es va concedir la Rosa— no puc estar-m'hi més estona perquè després haig de fer molta feina.

—Ostres Rosa! Sí que et fan treballar! —Va al·lucinar la Maria Lluïsa.

—No és cert que l'obliguem a anar-hi —va explicar la Maria en sentir-se al·ludida— és la Rosa qui ens demana que li ho deixem fer.

—Sona molt estrany —va remugar per a sota veu la Isabelita, tan fluix que només ho va escoltar la Maria Lluïsa.

Tan aviat com la Rosa va tenir el banyador posat, van sortir cap al Rec amb les xancletes i la tovallola. Van deixar les tovalloles al marge del Rec, sobre el fanal de burro, per evitar que s'empolsessin de terra. Totes tres alhora van baixar per la paret del Rec. L'aigua era tèbia i transparent, i es van estirar en aquell pam d'aigua per aconseguir que els cobris el cos. Van gaudir d'aquest moment de tranquil·litat remullant-se sota un sol que escalfava de valent, en una aigua en què suraven i al mateix temps tocaven al fons amb l'esquena. En el lloc que més cobria no hi devia haver més d'un pam i mig de fondària.

La Rosa no va trigar gens a picar amb força l'aigua, amb el palmell de les mans, per esquitxar a les seves amigues i, en un moment, allò es va convertir en una batalla d'esquitxar a tres bandes.

A vegades passava algú, que feia el camí de pujada o baixada, algun veí de les cases veïnes, que en veure-les com s'estaven banyant i jugant amb aquella mica d'aigua que quedava al Rec, tan felices amb tan poca cosa, devia pensar que eren unes pobres ximpletes.

—Així Rosa, ara aniràs a collir? —Es va interessar la Maria Lluïsa.

—Sí, hi vaig cada dia, i cullo el que després vendrem a la parada de la plaça —es va explicar la Rosa.— A més m'agrada molt fer-ho —va acabar dient una mica contrariada per dintre, guardant-se el secret de què es veia obligada a deixar una cistella de préssecs per a la Gurumil·la sense que ningú s'assabentés.

—Si vols t'acompanyem —es va oferir la Isabelita, preocupada per les noves obligacions de la seva amiga.

—No cal, però gràcies! —Va rebutjar i agrair la Rosa.— Ho faig amb gust i no em suposa una feina feixuga.

Aquella tarda, la Rosa va anar a collir els préssecs, talment com ja feia uns dies, i un cop va tenir les cistelles plenes, en va deixar una de preparada per a la bruixa Gurumil·la. Almenys s'avenia a tornar-li la cistella buida del dia anterior, i així el seu papa s'estalviava d'haver de comprar cistelles noves cada vegada. La cistella que havia preparat per a la Gurumil·la portava els préssecs disposats amb molta intenció. Els de sota eren tots picats dels ocells i només els tres de dalt eren sans i macos. Ho feia així perquè, en el tracte, la Gurumil·la no va demanar que els préssecs fossin triats, i els tres macos que posava a dalt eren els que ella ja no es menjava dels que podia menjar-se cada dia. El que la Rosa no sabia era que la Gurumil·la l'observava mentre preparava la cistella amb els préssecs. A la bruixa ja se li havia enfilat la mosca al nas, i estava rabiosa perquè els préssecs, que la Rosa li donava, estaven quasi tots fets malbé.

—Hola, Rosa —va aparèixer de sobte la Gurumil·la mentre la Rosa era asseguda sobre un sac deixat damunt l'herba, reposant uns instants, un cop acabada la feina.

En el camp sempre hi tenia un sac que amagava plegat al costat d'una soca i el feia servir per seure's, posant-lo damunt de l'herba, que estava una mica alta, cosa que li deixava un espai esbargit. La Rosa va mirar-se a la Gurumil·la sense dir-li res.

—Ui! Quina simpatia que gastes! —Va riure la Gurumil·la.— Després de tot el que he fet per tu!

—Mira! Allà tens la cistella, l'agafes i ja te'n pots anar —va indicar amb un to molt eixut la Rosa.

—I com sempre, tots picats o tarats menys els tres de dalt! Oi? —Va observar la Gurumil·la.

—Mira noia! —Va respondre impertinent la Rosa.— Van tal com surten de l'arbre, no perdo el temps a triar.

—Saps què? —Va objectar la Gurumil·la.— Com que no em satisfan els préssecs, canviarem la penyora. Per a demà vull una cistella d'ous sens falta.

—Què? —Va cridar perplexa la Rosa.— Al Camp encara hi haurà préssecs per a dies!

—Vigila amb quin respecte m'estàs parlant —va recalcar la Gurumil·la— soc una persona gran i, per tant, m'has de tractar com t'hauran ensenyat, amb respecte i educació.

—No necessito que ningú em doni lliçons d'educació. I encara menys unes lliçons que provenen d'una bruixa que s'ha aprofitat de la meva situació, i que m'obliga a servir-la sota amenaça.

—Ja m'has entès —va concloure la Gurumil·la, ignorant les consideracions que exposava la Rosa— una cistella com aquesta dels préssecs, però plena d'ous.

—Una cistella com aquesta són quasi tots els ous que les gallines ponen cada dia i que la meva mama porta a vendre a la parada —es va queixar la Rosa— si vols ous, te'n puc portar mitja dotzena, que si en menges masses t'agafarà mal de fetge.

—Una cistella! —Va recalcar la Gurumil·la, mentre se n'anava carregada amb els préssecs i desapareixia per entremig dels arbres.

—Parla d'Educació i no ha dit ni adeu! —Va remugar la Rosa.

Capítol 9: Els ous de les gallines

Al matí encara era fosc quan la Rosa es va despertar. S'havia posat el despertador perquè toqués a les sis del matí. Era conscient que, a aquella hora, els seus pares ja serien llevats, però no li suposava cap avantatge llevar-se més d'hora perquè a moltes de les gallines encara els hi faltaria pondre l'ou del dia. Quan va baixar a la cuina, la seva mare se la va mirar estranyada.

—Sí que t'has llevat d'hora? —Va observar sorpresa la Maria.— Què t'ha passat?

—Res, m'he despertat i, com que tinc molta gana, ja no podia dormir més —va excusar-se la Rosa—. Em ve molt de gust esmorzar.

—Doncs va, Agafa el que et vingui de gust.

La Maria tenia un plat amb torrades acabades de fer. Va posar la mantega i el sucre a la taula de la cuina i després va deixar damunt dels estalvis el pot de llet que tot just retirava del foc, calenta quasi a punt de bullir. La Rosa es va omplir la seva tassa fins dalt de llet. El Pepet, quan va entrar a la cuina també es va quedar molt sorprès en veure a la Rosa llevada tan d'hora.

—Bon dia, filla! Sí que t'has llevat d'hora! —va observar el Pepet.

—No tenia més son —va explicar la Rosa.

—Ves per on, avui esmorzarem tots a la mateixa hora —va considerar la Maria, a qui, aquella situació, la feia contenta.

La Rosa es va preparar una d'aquelles torrades untant-la per sobre amb un gruix generós de mantega i escampant-hi unes cullerades de sucre pel damunt. La Maria i el Pepet es van menjar la torrada amb mantega i melmelada de préssec, que feien ells mateixos amb els préssecs tocats o picats dels ocells. La melmelada quedava exclosa de les Normes del Camp, perquè eren préssecs que no es podien menjar ni vendre. Per això, el Pepet i la Maria, aprofitaven per menjar tanta melmelada de préssec com els hi venia de gust. Després de l'esmorzar tothom continuava amb les feines del matí. La Rosa tenia una cistella a punt, amagada darrere de la casa sota un sac, molt a prop del tancat de les gallines. Aprofitaria el moment en què els seus pares estarien immersos en les seves tasques, per entrar al galliner. Li semblava sentir-se com una vulgar pispa d'ous de gallina. Va recollir els ous tan ràpid com va poder i en sortir va tornar a amagar la cistella sota el sac, perquè ningú ho pogués descobrir.

Abans de marxar cap a la vila, la Maria, va agafar la cistella dels ous per entrar al galliner i arreplegar els ous. Però la sorpresa va ser seva quan només va omplir-ne un cul de cistella. Va pensar que allò era molt estrany perquè les gallines no estaven fent la muda de la ploma, tenien la bevedora plena d'aigua fins dalt i, a part de la Dama, no hi havia cap altre animal que voltés per allà i les pogués estressar. L'aigua es posava cada dia i era una de les feines de la Rosa. Sempre omplia les bevedores fins dalt, sense oblidar-se'n cap. Si alguna cosa caracteritzava a la Rosa, en formar part del seu caràcter, era el seu sentit de la meticulositat, que no donava lloc a cap marge d'error a l'hora d'ocupar-se de les seves responsabilitats. Quan les gallines estan canviant la ploma, que és el que es coneix per fer la muda, deixen de pondre, almenys durant una setmana. Però tampoc mudaven la ploma totes a l'hora. No tenia cap explicació que hi haguera tan pocs ous.

A la tarda, la Maria va parlar-ho amb el Pepet, tot considerant que resultava molt estrany el fet que s'hagueren recollit tan pocs ous. I com que els contratemps mai venen sols, casualment havia coincidit amb el fet que, aquell mateix matí en el mercat, moltes veïnes i conegudes havien preguntat si tenia ous per a vendre. Des de primera hora del matí ja va tenir venuts tots els ous d'aquell cul de cistella que havia pogut arreplegar.

—Potser ha estat una estranya casualitat, i demà n'arreplegaràs el doble que en un dia normal. A vegades triguen una mica a pondre l'ou —va justificar el Pepet.

—Això he pensat. Però aquesta tarda, quan hem arribat, ho he anat a comprovar i no semblava que n'hi haguera més dels que acostuma a haver-hi altres dies a aquesta hora en els ponedors —va explicar la Maria.— Això d'avui m'ha semblat molt estrany. Caldrà veure què passa demà.

—Ara mateix no sabria dir-te quant de temps fa que vam renovar les gallines —va indagar el Pepet— potser un any i mig?

—Sí! Exacte, tenen un any i mig —va corroborar la Maria.— Encara són joves!

En cap moment, ni a la Maria ni al Pepet, els va passar pel cap que la Rosa pogués tenir alguna cosa a veure amb el fet que no hi haguera ous en els ponedors.

Aquella tarda després de dinar i aprofitant que els seus pares estaven reposant, la Rosa va deixar a la porta de casa les cistelles per anar a collir els préssecs, com ho venia fent cada dia. Es va preparar la motxilla amb el berenar, i es va calçar les espardenyes.

—Marxo a collir préssecs, adeu mama! —Es va acomiadar la Rosa fent un petó a la Maria, que estava mig adormida en el sofà. No va dir res al seu papa perquè estava completament adormit en la butaca, i ni es va adonar que se n'anava.

—Que t'ho passis molt bé! —Va desitjar la Maria.

En sortir de casa, la Rosa va cridar a la Dama, que va acudir cap a ella corrents i amb ganes de jugar. Segurament havia estat ajaguda a l'ombra, rosegant alguna cosa, com un pal o un os. Però, en sentir que la cridaven, no es va fer esperar. La Rosa li va agafar la carona, i li va fregar les galtes i les orelles. Jugant amb la Dama, va aprofitar per apropar-se a darrere la casa i agafar la cistella que tenia amagada, sense aixecar sospites ni cridar l'atenció.

—Dama! Seu, quieta aquí! —Va ordenar-li la Rosa, i la Dama es va asseure, posant les orelles dretes i ventilant la calor per la boca mig oberta i amb la llengua penjant per un cantó, mentre veia com la Rosa se n'anava.

Un cop al Camp, la Rosa va fer la feina de collir els préssecs i, mentre estava collint, va aparèixer la Gurumil·la acompanyada de la seva guineu Rauxosa, de pèl-roig, morro fi, i desperta i inquieta com una mala cosa. La Rauxosa semblava respondre a l'estat d'ànim de la Gurumil·la. Quan aquesta estava enfurismada, la Rauxosa no parava de córrer amunt i avall esvalotada. Quan la Gurumil·la estava tranquil·la, aquesta es quedava als seus peus mig estirada panxa a terra.

—M'has portat els ous? —Es va interessar la Gurumil·la, ja d'entrada i sense ambigüitats.

—Allí els tens —va respondre la Rosa indicant-se-la, tot fent un gest amb el cap, aixecant la barbeta en la direcció en què es trobava la cistella.

—Molt bé Rosa! —Va celebrar la Gurumil·la en veure que la cistella era plena d'ous fins dalt, tal com ella havia ordenat.— Per a demà, el mateix que avui —va afegir.

—Però això no ho puc fer. Dos dies sense els ous, és molt. Per molt que sembli que pugui fallar la posta de les gallines, ve a ser tan inversemblant, que els meus pares no s'ho creuran —es va queixar la Rosa.

—Tant se me'n dona si és creïble o no! —Va menystenir, la Gurumil·la, les raons que exposava la Rosa— Que cadascú pensi el que vulgui. Procura no equivocar-te o hauré de trencar el tracte que tenim i tornaràs a ser una Rosa globus —va amenaçar la Gurumil·la, per tot seguit agafar la cistella i desaparèixer entre els arbres, juntament amb la Rauxosa.

La Rosa va quedar-se pensativa, capficada amb tot el que estava passant. Allò era anar massa lluny i no podia continuar seguint el guió que li marcava la Gurumil·la. En algun moment hauria de deixar de seguir-li el joc. Havia de trobar la manera de parlar amb el seu papa de tot allò. Però no sabia com fer-ho, i no sabia ni tan sols per on començar. Ho veia tot muntanya amunt i amb un pendent exagerat. Potser al matí? O potser a la tarda? Ho parlo amb tots dos alhora? O només amb la mama? O només amb el papa? Li produïa maldecap decidir quin moment triaria per parlar-ho. Ni tan sols s'aclaria en com ho explicaria, i aquell batibull l'ofegava com si li caigués una llosa al damunt.

Aquella situació li feia perdre la son. Aquell vespre li va costar adormir-se i durant la nit es va despertar uns quants cops. Però ja tenia decidit que ho havia de parlar.

Capítol 10: La Rauxosa

La Gurumil·la es passava les hores amb la Rauxosa pujada a la falda, passant la mà per damunt l'esquena de l'esquifida guineu de pelatge pèl-roig. En aquelles hores mortes, a la Gurumil·la se la veia pensativa, reflexiva, o fins i tot com exhorta, examinant els vells records. La Rauxosa s'havia tornat en el fidel animal de companyia que acceptava a la Gurumil·la tal com era, sense parar compte en el seu humor ni en les seves rareses, mostrant-se sempre d'acord en tot el que li manava. Quan la Rauxosa no es trobava per casa era perquè havia sortit a caçar alguna bestioleta per menjar. No s'esperava que la Gurumil·la li donés res per a menjar, perquè, a part de ser molt mala cuinera, sempre s'oblidava de les hores dels àpats. La Gurumil·la era una mestressa tan desordenada, que li costava recordar on desava les coses, fins al punt que podia estar-s'hi hores buscant desesperadament qualsevol cosa. En el moment que perdia la paciència, es posava a escridassar a la Rauxosa com si aquesta fos la culpable del desgavell.

—Rauxosa, on és el raspall de les sabates? —cridava completament histèrica la Gurumil·la.

La Rauxosa, pobreta, se li apropava mig arrossegant-se, volent dir amb el seu gest: «si jo no he fet res, per què em renyes?»

Res era fàcil per a la Rauxosa. Havia de córrer muntanya avall sortejant marges i pendents per aconseguir arribar a les clarianes més properes. En aquell indret havia descobert tot un món, on podia esbargir-se. Donat que coneixia bé el terreny per on es bellugava, no tenia cap dificultat en sorprendre a alguna sargantana que prenia el sol damunt la pedra. En altres ocasions feia parada davant del cau, esperant enxampar algun ratolí despistat. Però el dia que caçava un conill podia dir que feia un àpat de festa. Els dies que estaven molt ennuvolats i plujosos, com que sabia que la Gurumil·la no sortiria de casa perquè els núvols l'entristien, dedicava una bona part del seu temps a caminar o córrer tranquil·lament per les clarianes i els prats. No tenia gens de pressa per a res. Tampoc podia fer gaire cosa més que viure el present, mentre anava descobrint coses noves que mai hauria imaginat. Però sempre que alçava la mirada cap al cel, recordava amb enyorança els seus pares i germans, que havia deixat tan lluny, conscient que mai més no en sabria res d'ells.

La solitud li agradava. Com més lluny de tothom més bé estava. Tenia el pressentiment que, si no hagués conegut a la Gurumil·la, hauria acabat els seus dies sola, sense que ningú s'hagués interessat per ella. No li agradava que li exigissin res i sempre feia tot allò que més la satisfeia. Vivia del tot feliç amb la seva actitud despreocupada i independent. El seu afecte envers la Gurumil·la el gestionava com més ho necessitava, depenent del dia, de tal manera que tan aviat es podia mostrar esquerpa com mimosa.

Aquests dies, en què entenia que la Gurumil·la no aniria enlloc, els dedicava sencers a evadir-se de tot el que arrossegava, procurant no pensar en allò que l'afligia o l'entristia, vells records que sempre guardaria a la memòria, tot i que haguera preferit esborrar-los. «Calleu», deia la Rauxosa als seus pensaments, quan aquests quedaven eclipsats per l'eco dels mals records. Llavors es deixava emportar per la bellesa del paisatge que l'envoltava, respirava profundament aquell aire, i esperava que la tristor s'esfumés.

La Rauxosa s'hi podia estar hores respirant aquell aire oxigenat i net de la muntanya, sentint els ocells, i percebent a la pell la carícia suau de l'oreig. S'estirava damunt de l'herba mirant com els núvols tapaven i destapaven el Sol, que li escalfava el pèl en les estones que lluïa. Quan s'escapava alguna gotellada grossa d'aquells núvols grisos, que es menjaven la llum del sol, acompanyada d'un aire que refrescava l'ambient, sentia esgarrifances. Amb els ulls tancats deixava que aquelles primeres gotes d'aigua li anessin al rostre, fent la sensació d'esvair-li els fantasmes. Tot seguit s'aixecava d'una revolada, com si la xafegada intensa l'atiés a fugir, buscant recer sota un arbre. Després de la pluja s'accentuaven les olors del bosc i tot quedava saturat d'un aire perfumat de frescor. Després de l'aiguat se sentia atreta per l'herba seca humitejada per la pluja, que feia olor de jaç, i s'hi rebolcava com si es tractés d'un còmode llit.

La memòria de la Rauxosa no oblidaria mai tot el que havia viscut de jove. Va passar la seva etapa de cadell en un viver de guineus, on va néixer. Però d'això no se'n va adonar fins a molt enllà. En el viver, les guineus sempre havien estat ben alimentades i les persones que en tenien cura no s'hi apropaven gaire, per no alterar-ne l'estat salvatge. Vivien en un tancat, on les parets fetes d'obra deixaven entreveure les totxanes mal feixurades, segurament agafades dels rebutjos de la bòbila. Hi quedava un espai interior molt gran, on s'alçava un ufanós bosc de roures. Podien córrer per aquell espai sense patir per cap mena de perill, i els únics enfrontaments que s'hi podien comptar eren les disputes entre les mateixes guineus veïnes a l'hora de repartir-se l'espai on viure.

El dia en què es va adonar que el seu món estava limitat per uns murs, es va preguntar per què la seva família vivia en aquell lloc, que era com una presó. Ningú sabia respondre amb certesa com hi havien arribat. Tan sols es coneixien les dites que pregonava la guineu més vella del tancat, que tal com havia sentit a dir-ho una vegada quan era jove, provinent d'una antiga llegenda, repetia: «les primeres guineus, que hi van viure, van ser capturades en uns estranys paranys, consistents en unes grans gàbies plenes de menjars molt suculents en el seu interior, a on van entrar temptades per l'ocasió de fer un bon àpat». Tot i això, en aquell tancat sempre havien viscut felices sense haver de patir per res, ja que els àpats els hi queien del cel.

La Rauxosa podria haver nascut amb alguna malaltia congènita, donat que era més petita i prima que les seves germanes. No semblava una guineu sana. Se la veia feble, i els seus pares la menystenien pel sol fet que el menjar no semblava fer-li profit. La consideraven un senyal de malastrugança, i la família se n'apartava, deixant-la de costat, com un cas rar de qui tothom s'hi volia allunyar per no encomanar-s'ho. Però la Rauxosa no tenia res de malaltís. Era esquifida i prou.

Quan la Rauxosa va arribar a adulta, era la meitat de grossa que qualsevol de les seves germanes. A ulls dels criadors, se la veia igual que una cadella i ni tan sols s'hi fixaven en ella. Gràcies al fet de ser tan esquifida, havia passat desapercebuda al destí que els tenien preparat. Inesperadament, un dia es va trobar a faltar una de les seves germanes, que va desaparèixer com si s'haguera fos. Era la primera vegada que la Rauxosa se sentia trista, i va plorar molt. Ululava com no ho havia fet mai i li sortia de dins. La resta de la família van quedar molt afectats, donant-la definitivament per perduda al cap d'unes hores. Però la Rauxosa, no volent acceptar quedar-se sense fer res, la va buscar pel bosc durant tot el dia sense parar, quedant tan esgotada, fins al punt que li costava respirar. Per molt que regirés, no se la veia per enlloc. Tampoc responia quan se la cridava pel nom. Així i tot, no va deixar ni un pam de bosc sense mirar. Però la seva família no era l'única que es lamentava de perdre un membre. També s'adonà d'una estranya coincidència. Casualment, havien desaparegut alguns amics, fills d'altres famílies. Va explicar als seus pares i als germans que alguna cosa estranya passava en el seu món. En un principi ningú no li va fer massa cas, però en veure que les desaparicions havien anat en augment, comptant en una desena els fills que havien desaparegut, i tot d'un dia per a l'altre, van entendre que potser la Rauxosa no veia bruixes perquè sí. Van organitzar un grup de pares per a explorar tot el perímetre i mirar de trobar un punt per on es pogués saltar la paret. Però es tractava d'uns murs massa alts per a elles i, a pesar de fer grans salts, els resultava infranquejable. La Rauxosa va tenir la pensada d'agafar branques seques, caigudes dels arbres, i mirar de construir un pendent per on poder-se enfilar i saltar a l'altre cantó del mur. Però cap guineu entenia la idea que ella proposava. Adonant-se que cap altra guineu semblava disposada a seguir-la, es va posar a construir allò que havia imaginat pel seu compte. Esmerçant-se amb totes les seves forces, va anar carretejant branques cap a un punt del tancat. La resta de les guineus se la miraven estranyades, sense acabar-ho d'entendre. Algunes s'hi van afegir intentant fer el mateix que ella, però tot i ser molt més fortes i corpulentes, no arribaven a aconseguir gairebé res amb aquelles branques, més que deixar-les mossegades per tots els cantons. Era evident que la Rauxosa tenia una intel·ligència superior a la resta de les guineus del tancat, que li havia permès sobreviure a pesar de la seva feblesa física. El neguit anava creixent, atiat per les sospites de córrer un gran perill, després de ser alertats per les apreciacions de la Rauxosa. Tots els fets que s'havien anat succeint ho corroboraven. No sabien de quina forma podien contribuir per organitzar una fugida. De tant en tant, es veia a guineus fent salts espectaculars intentant superar la tanca, però el resultat no anava més lluny de l'intent. La feina de la Rauxosa tampoc no avançava. No assoliria mai aquella rampa de fusta per molt que treballés. Al cap d'uns dies ja no hi quedava cap dels seus germans. Els seus pares van voler-la protegir fent que dormis en un dels caus d'obra. Però aquella mateixa nit, mentre dormia, la van agafar i la van tancar dins d'un caixó. Havia iniciat un viatge de no retorn, allunyant-se del recinte on va néixer i viure, que era tot el que coneixia. Al cap d'un dia de camí, el vehicle que la transportava es va aturar. A través dels forats per respirar, que tenia la caixa, entrava una olor de bosc de pi barrejada d'humitat i de fragàncies d'herbes aromàtiques. Ella no ho sabia en aquell moment, però amb el temps descobriria que era l'olor pròpia de la pineda. Se sentia clapir i bordar a molts gossos, encara que, des de dins del caixó, no veia res del que succeïa pel seu voltant. Tot d'una, algú va obrir la porta del caixó i la Rauxosa va sortir corrents a tota velocitat, fugint d'on era. Una munió de gossos es va posar a perseguir-la, clapint com bojos, com si els anés la vida en allò. I així era. Als gossos que no es mostraven prou encegats en la cacera de la guineu els hi anava la vida, perquè deixaven de ser útils per als criadors. A la Rauxosa, aquella fugida, en què corria com una desesperada, li va semblar eterna. Li feien mal les espatlles i les potes. No se sentia preparada per a disputar aquella carrera. A l'haver estat criada en captivitat, no tenia prou desenvolupada la musculatura, molt diferent de com seria si hagués nascut en estat salvatge. Cada cop escoltava els gossos més a prop, i intuïa que no tenia escapatòria. Es van sentir alguns trets d'arma de foc i la Rauxosa va notar una escalfor al cos que, de sobte, li va dificultar seguir corrent, perdent l'equilibri i rodolant turó avall, fins a caure dins d'una bassa de fems.

Els gossos van passar de llarg! La forta pudor els havia amagat el rastre a seguir. A la nit, quan va recuperar una mica les forces, va sortir de dins d'aquella bassa pudent i negrosa que no la deixava respirar. El tret que havia rebut tan sols l'havia fregat una mica la carn i no semblava greu. Després d'haver estat perseguida com una presa ara hauria d'aprendre a caçar per poder sobreviure. El primer que va trobar per a menjar van ser cucs i escarabats, i algunes restes mig podrides d'alguna bèstia morta. Dormia molt amagada durant el dia i de nit anava avançant camí, sempre en la mateixa direcció, amb la inèrcia de continuar fugint del lloc on l'havien empaitada. Un vespre, en què la Rauxosa deambulava pel bosc, quan tot just va arribar a una clariana, es va quedar petrificada per l'ensurt. Anava distreta ensumant el terra i no s'esperava topar amb ningú. Però no estava sola en aquell bosc. Aquell ser que se li va aparèixer d'imprevist, que també es va quedar aturat observant-la, era algú que recollia arrels, insectes i altres coses que semblessin comestibles. Aquest ser, aquest algú, era la Gurumil·la. La Rauxosa es va quedar tan parada que no gosava moure's. Era un encontre del tot inesperat i no sabia què fer. La Gurumil·la, en veure a la Rauxosa, una bèstia bruta i prima de no menjar, que quasi no s'aguantava dreta, no va voler apropar-s'hi per por que tingués alguna malaltia que fos contagiosa. Però li va fer llàstima i, abans d'anar-se'n, va llençar a terra unes restes de pa, que enfornava ella mateixa a casa amb farina i llavors del bosc. L'endemà, la Rauxosa encara era allí, en aquell indret del bosc i, en tornar a veure a la Gurumil·la, la va començar a seguir. En veure que aquell pobre animal malalt i esquifit la seguia, es va aturar i, fent gestos bruscos amb els braços, va cridar per espantar-la, aconseguint que la pobra Rauxosa, mirant-se-la estranyada sense entendre res, s'anés apartant a poc a poc, reculant fins a desaparèixer darrere d'uns matolls. Però li va tornar a fer pena i, com que a la bossa encara duia alguna cosa per a menjar, va deixar a terra unes altres restes de coca amb panses, per si la guineu ho volgués. Quan la Gurumil·la ja no hi era, la Rauxosa va sortir del darrere de les motes i es va llençar, famèlica com estava, a menjar-se aquella mica d'àpat sense ni tan sols respirar. Al cap d'uns dies, un altre vespre en què la Gurumil·la es va trobar de nou amb la Rauxosa, en veure-la, va tornar a fer gestos bruscos amb els braços i va cridar per espantar-la:

—Vinga! Ah! Fora! Que avui no tinc més menjar per tu!

Però la Rauxosa no va fer ni un pas enrere i es va ajeure amb el cap recolzat sobre les seves potes, mirant-se la Gurumil·la amb els ulls molt tristos, explicant sense paraules que no tenia a on anar. La Gurumil·la, encuriosida per l'actitud de la guineu, s'hi va apropar i va acariciar-li lleugerament el morret, passant la mà de manera suau. En veure que la guineu es mostrava dòcil i rendida, la va aixecar en braços i se la va emportar cap a casa. De mica en mica, la Rauxosa va anar recuperant-se, posant carn entre les costelles i vestint un pelatge lluent. Havia agafat confiança a la Gurumil·la i, al mateix temps, ella es va encapritxar amb el pobre animal, en qui veia un reflex d'ella mateixa.

La Rauxosa s'havia convertit en l'animal de laboratori de la Gurumil·la, encara que, tot s'ha de dir, sempre la tractava bé. Qualsevol beuratge o recepta que la Gurumil·la acabava de preparar, primer de tot i abans de res, ho provava amb la Rauxosa, que acceptava de bon grat passar tots els mals tràngols que fes falta per tenir contenta a la Gurumil·la. Havia passat d'estar perduda pel bosc, lluny de la seva família, a tenir una casa on viure i una mestressa que vetllava per ella. Per la Rauxosa, la Gurumil·la seria sempre la seva salvadora, i li rendiria fidelitat durant tota la seva vida.

Capítol 11: Ho explica als pares

Encara no havia sortit el Sol, però ja clarejava l'alba. La Rosa estava desperta, mirant al sostre, sentint com els seus pares feinejaven a la cuina. Se sentien els sorolls dels plats, de les portes, de les passes i la veu desdibuixada de quan parlaven els seus pares. El murmuri que se sentia, ressonava apagat, fins al punt que la conversa no era intel·ligible i no sabia que s'estaven dient. La Maria preparava unes coques de pa de pessic. En feia de dues menes. Una amb farina de blat, que li quedava amb una textura més flonja i d'un color suaument engroguit a causa del rovell dels ous, i una altra amb farina d'arròs. En aquesta altra, la d'arròs, havia de batre les clares a part amb les barnilles, fent-les pujar a punt de neu. Aquesta segona coca quedava més atapeïda, però exactament igual de bona. Tanmateix, la base de la recepta sempre era la mateixa. Per fer llevar la pasta feia servir una cullerada de bicarbonat, una de farina de blat de moro i una altra de vinagre de vi negre. Els ingredients eren tres ous de gallina o un de gros d'oca i, amb el got de mesurar d'un vuitè de litre, hi afegia un got de llet, un got d'oli, dos gots de sucre i tres gots de farina sense grumolls. D'aquestes coques, que feia sovint, en convidava a un tall a les persones que anaven d'hora a comprar a la plaça, com a gentilesa personal. Ho acostumava a fer els divendres per tenir una estona de xerrameca i d'animació al voltant de la seva parada. En deien l'estona d'anar al club perquè allò donava vida i les amigues i veïnes ja ho esperaven. Els divendres eren els dies de més venda de la setmana, perquè la gent comprava en més quantitat per passar el cap de setmana. La Maria acabava de treure del forn de la cuina econòmica la segona coca. L'olor de coca s'escampava per tota la casa, arribant fins a l'habitació de la Rosa. Aquella olor convidava a llevar-se. No s'hi volia quedar més estona al llit.

—Escolta Pepet! —Va reclamar l'atenció la Maria.— Ja fa uns quants dies que no veig bé la Rosa.

—Sí, Ara que ho dius, també m'ho sembla a mi —va confirmar el Pepet.

—S'aixeca moltes vegades a mitjanit, es desperta d'hora, fa ulleres d'anar cansada i sembla que no dormi bé. Potser li hauríem de canviar el matalàs, que no fos que s'hagués fet malbé - va observar la Maria.— No costa res mirar un matalàs nou. Ja he donat la volta al seu matalàs un parell de vegades i veig que continua passant mala nit —va continuar explicant la Maria— un matalàs bo ens el podem permetre.

—Podria ser que fos això, o que la neguitegés la forta calor que està fent aquests dies —va considerar el Pepet.

—Pepet! —Va exclamar la Maria.

—Sí, no cal esperar més. Aquesta tarda podríem anar a la matalasseria a comprar-ne un. El podem transportar carregat a la tartana —va acabar resolent el Pepet a favor del que pensava la Maria.

La Rosa es va presentar de sobte a la cuina, a temps d'escoltar alguna cosa referent a la tartana i a un matalàs. Els seus pares se la van mirar entenent que altre cop la Rosa s'havia llevat molt d'hora. La Rosa els ho va preguntar.

—Què dieu del matalàs?

—Bon dia, filla —va desitjar la Maria.— Dèiem que aquesta tarda anirem a la matalasseria a comprar-te un matalàs nou.

—A si? —Es va estranyar la Rosa.

—I el podem transportar en la tartana —va afegir el Pepet.

—Que podré venir també amb vosaltres —va demanar la Rosa— i triar-ne el color?

—I tant que sí! —Va assentir el seu papa.

—Gràcies papa i mama, us estimo molt —va agrair la Rosa als seus pares fent-los una forta abraçada.

—Esmorza Rosa —va oferir la Maria— aquí tens torrades i t'hi pots posar el que vulguis.

—I un trosset de coca, que puc? —Va preguntar la Rosa en to mimosa.

La Rosa es va menjar per esmorzar aquell tros de coca, encara calent, assaborint cada queixalada i acompanyant-t'ho d'un got de llet amb cacau en pols. Encara que el tros de coca no era molt gros, tenia la certesa que en tornaria a menjar altre cop a la parada, abans que les senyores de la plaça se l'acabessin. Tot seguit va sortir al pati a fer les seves tasques del matí. S'hi passava una bona estona observant els coloms blancs de jardí que voltaven per tot arreu passejant imprudentment, sense parar compte en passar desapercebuts als ulls de la Dama, que se'n feia un fart d'espantar-los. Els intentava caçar d'una mossegada, però els coloms la veien a venir i alçaven el vol, fugint alterats, mentre es deixaven enrere unes quantes plomes. La Rosa va passar pel costat del galliner, però no hi va entrar. Tampoc havia amagat sota el sac cap cistella, tal com havia fet el dia abans. Va veure com el Pepet carregava el carretó de la palla amb l'ajut de la forca, punxant amb força damunt del Paller. Va deixar els coloms tranquils i s'apropà fins al Paller, per intentar parlar amb el seu papa.

—Papa! —Va demanar l'atenció la Rosa, quan va arribar al seu costat.

—Digues Rosa —va respondre el Pepet.

—Et volia preguntar una cosa sobre la pols màgica —va introduir la Rosa.

—Ah! Segons què em preguntis, no sé si t'ho sabré respondre —va raonar el Pepet—. L'última vegada que vam enraonar sobre aquest tema em vas fer ballar el cap buscant les definicions de bruixeria i encanteri.

—No és res d'això. És una altra cosa que no sé si es pot fer, però m'agradaria agafar pols màgica per poder observar-la millor de prop —es va explicar la Rosa.

—Mmm! —Va gesticular el Pepet, aturant el que feia i pensant si, allò que demanava la Rosa, podia ser una complicació.— Potser, per veure-la millor, sí que es pot. Ara bé, després l'hauries de deixar marxar. Mai ningú ha agafat pols màgica, que jo sàpiga, i si ho féssim no sé què podria passar.

—Llavors, creus que sí? —Va preguntar la Rosa buscant una acceptació més clara sobre la permissivitat, mirant de reduir les seves responsabilitats sobre allò que ja havia fet.

—Però, coneixent-te com et conec —va considerar el Pepet— m'estranyaria molt que, a hores d'ara, no haguessis intentat agafar-la, molt abans de preguntar-m'ho. Ho has fet? Ja l'has agafat?

La Rosa va romandre callada, adonant-se que no podia enganyar el Pepet, que la coneixia prou bé. De totes maneres ella ho volia explicar, però no sabia com fer-ho per tal que resultés el menys dolorós possible per a tots.

—Sí, papa, ho vaig fer —va admetre la Rosa, arronsant-se d'espatlles, amb els dits de les mans encreuats i amb els palmells mirant cap amunt, tot plegat responent a un posat en senyal de disculpa—, la vaig agafar dins d'un pot de vidre, dels de fer conserves —va acabar de sincerar-se, la Rosa, baixant la mirada cap als peus i refregant amb la punteta del peu dret les pedretes del terra.

El Pepet s'ajupí per posar-se a l'altura de la Rosa, agafant-li suaument el seu braç esquerre amb la mà, i es va mostrar interessat a escoltar-la per mirar de tranquil·litzar-la, en veure que estava fent un gran esforç per parlar amb franquesa de les seves trapelleries.

—Ha passat alguna cosa? —Va preguntar el Pepet amb veu dolça, usant un to comprensiu que pogués ajudar la Rosa a asserenar-se i a parlar-ne amb tota confiança.

—En principi no va passar res pel fet que l'hagués agafat —va explicar la Rosa— però sí que va passar quelcom més, que no estava relacionat amb el fet d'agafar la pols màgica.

El Pepet no podia estar més intrigat. No entenia res d'allò que estava amoïnant a la Rosa, fins al punt de tenir-la tan angoixada. No recordava haver-la vist mai tan trista i preocupada. Era sempre una nena molt alegre que es passava el dia rient i feliç. Potser no hauria d'haver permès que la Rosa assumís tanta responsabilitat, deixant que anés tota sola a collir els préssecs i estar-s'hi fins a tan tard, quan el camp de presseguers es trobava en un paratge tan desavinent i solitari.

—Vaig posar el pot a l'inrevés —va continuar narrant la Rosa— i la pols màgica entrava sola, i després buscava la sortida pel cul del pot. Un cop vaig considerar que era prou ple el vaig tapar, i en acabat el vaig girar, posant-lo del dret. Com que m'adonava que pels cantons de la tapa aconseguien escapar petites espurnes, el vaig tornar a girar del revés. Llavors em vaig asseure al costat de les cistelles dels préssecs per poder mirar les espurnes amb més deteniment. Mentre les observava, vaig agafar un préssec de la cistella que tenia més a prop i me'l vaig menjar —la Rosa es va mirar el seu papa amb els ulls mig plorosos.— Resulta que aquell era… el quart préssec que… em menjava aquell… dia. —La Rosa plorava i li costava fer intel·ligible el que volia dir, parlant entre sanglots— El matí… A la parada… Ja n'havia menjat… No me'n recordava… I al camp, mentre collia… Dos préssecs més… Menjar… I amb la pols màgica… El quart… I em va castigar amb la major de les meves pors.

La Rosa plorava abraçada al Pepet, i així va estar una bona estona fins que li va passar el disgust. El Pepet li anava dient «estigues tranquil·la», «no passa res», «no et preocupis, plora tant com vulguis». Amb les mans s'eixugava les llàgrimes, fregant-se fort els ulls amb les puntes dels dits. Amb els ulls vermells de plorar i refregar-se'ls, es va mirar el Pepet i va continuar explicant-se.

—Em vaig inflar com un globus i rodolava empentada pel vent, fins que em vaig enlairar… Em pensava que no us veuria mai més.

—Així la teva por és enlairar-te com un globus? —Va ser tot el que en va extreure el Pepet, com si tot allò que contava la Rosa al final no fos més que una petitesa sense importància.— Qui ho hauria dit mai! Saps quina és la major de les meves pors?

—No ho sé —va respondre la Rosa, molt contrariada en veure que el seu papa canviava de tema, i no semblava que consideres un fet rellevant que hagués patit la major de les seves pors. Allò era inaudit!

—La meva major por és quedar-me sense veu, almenys en aquell temps, quan em va passar. Però no ho sé sí ara, també seria això —va desvetllar el Pepet.— En la vida les persones evolucionem i canvien les nostres prioritats. Però per mi, quedar-me sense veu, en aquella època, quan jo era jove, em semblava la pitjor cosa que em podia passar. La meva passió ha estat sempre la música, ja ho saps. Quants cops m'has sentit cantar en un moment o altre del dia? En aquella època cantava a la coral juvenil i també actuava en les obres de teatre que es portaven a representar al Casino de l'Hospitalet, els diumenges a la tarda. Aquell dia vaig menjar més de tres préssecs perquè no vaig voler atendre els consells que el Gaiato em va donar mentre dormia, en aquell estrany somni, quan vaig somiar que el Gaiato em parlava. Però per sorpresa meva, cosa que de ser explicat per algú altre no m'ho haguera cregut mai, de sobte em vaig quedar mut i no podia emetre cap so des de les meves cordes vocals. Va ser llavors que vaig entendre que, la Norma Dels Tres Préssecs, no era cap imaginació meva. Vaig estar així, sense veu, durant uns dies. Amb l'esperança de trobar alguna resposta pel que m'estava passant, vaig passar-me tot un dia i tota una nit al camp de presseguers. Em sentia ensorrat pel que m'estava passant. No sabia a qui preguntar, ni que fer, ni a on anar.

—Però et vas curar —va observar la Rosa— pots parlar i cantar perfectament.

—És clar! —Va continuar el Pepet.— Em vaig passar tot el dia voltant pel Camp, entre els arbres, abraçant-los, enfonsant les mans en el terra per tocar les arrels, menjant fulles, posant pedres amuntegades unes damunt les altres i un munt de beneiteries més, que quan hi penso em faig gràcia a mi mateix. Quan es va fer de nit estava abatut. Però, mirant els arbres, em vaig adonar, per primera vegada, de les espurnes de pols màgica que sortia de les branques dels arbres. Em vaig quedar embadalit mirant aquella llum blanca que emanava de les branques i les fulles, i s'enlairava a poc a poc, empesa per la brisa de la marinada, per acabar fonent-se i desaparèixer. Aquell espectacle inesperat em va deixar bocabadat. Em Vaig apropar a un dels arbres i vaig tocar amb la mà un seguit de pols màgica que s'enlairava. Va ser quan vaig notar unes pessigolles a la pell i un formigueig a tot el cos. No em vaig poder estar d'exclamar: «Alça! És impressionant!» En Aquell instant, en què em van sortir aquestes paraules, em vaig adonar que m'havia tornat la veu. Sempre he sabut, tenint en compte la meva intuïció, que el Camp mai m'ha volgut fer mal, i puc constatar que tan sols ha pretès ensenyar-me responsabilitat i respecte sobre tot allò que ens envolta i de retruc donar-me a comprendre la importància de reforçar els vincles de convivència amb aquells que estan més a prop de nosaltres. M'ha fet adonar que, en la vida, les coses que realment importen són molt poques, i si per mi, en aquell moment, el més important era la meva veu, l'havia de cuidar. D'una manera semblant t'ha ocorregut, ja que el fet de sentir-te segura a casa amb nosaltres és per tu, en aquests moments, el que perceps com a més rellevant. Segurament no hi penses, però inconscientment entens que, en aquesta etapa de l'adolescència, t'estem formant com a persona per tal que en un futur pròxim puguis valdre't al món per tu mateixa. Saps bé que pots confiar del tot en nosaltres, en quant que som els teus pares i fem tot allò que està en les nostres mans perquè estiguis bé i siguis feliç.

—Però jo m'enlairava —s'avançava la Rosa a justificar-se, alhora que ho deia amb la intenció de queixar-se per haver patit molt quan es va trobar que era una Rosa globus— estava a punt d'allunyar-me cel amunt i haguera desaparegut.

—Però no va passar així, m'imagino! —Va examinar el Pepet.

— No, no. Em van subjectar amb un llaç —va concloure la Rosa.

—El Camp et va lligar perquè no t'enlairessis cap al cel i et perdessis.

—No, no ho va fer el Camp —va assegurar la Rosa— va ser algú altre.

—És molt estrany això que dius! —Va exclamar confós el Pepet.— Qui més hi havia al Camp amb tu?

—Una dona, que em va dir que portava una estona observant-me. Ella és qui em va lligar, enllaçant-me per una cama, encara que no vaig veure com ho feia, i em va fer baixar fins a terra. Em va dir que es deia Gurumil·la i a canvi d'haver-me ajudat li hauria de pagar un preu durant un any sencer.

—De quin preu m'estàs parlant? —Va demanar un aclariment el Pepet, del tot desorientat.

—Què li hauria de collir una cistella de préssecs cada dia —va explicar la Rosa— i també els ous de les gallines que li vaig portar ahir.

—Mira Rosa! —Va mirar de mantenir la calma el Pepet.— Fas bé de contar-m'ho ara, abans que aquesta situació continués allargant-se més en el temps. Penso que hauries d'haver confiat més en nosaltres i no intentar resoldre aquestes coses complicades per tu mateixa. Som una família, ens tenim els uns als altres, i ens fem costat en les coses bones i en les dolentes.

—Perdó, papa —va penedir-se la Rosa.

—No cal que em demanis perdó —va recalcar el Pepet— perquè són coses de les quals no en naixem ensenyats i n'hem d'aprendre. El que voldria és que no et tornés a passar res semblant, sigui per una causa o per una altra. A més, ara que ha sortit el tema, m'agradaria fer un incís en una cosa molt important. Necessito aclarir-te el sentit de la paraula ajudar. Ajudar no és vendre! No és intercanviar una acció a canvi d'un preu. Ajudar és una manera desinteressada que tenim les persones per fer alguna cosa bona envers una altra persona, i sense esperar-ne res a canvi. Qui diu que ajuda i després en demana un preu, per mi és un estafador. Quan algú dona una ajuda, pel motiu que es degui, i vull que ho recordis bé, és per fer un bé a algú altre a canvi de res o d'unes sentides gràcies. I això d'ajudar ho fan les persones què són despreses, desinteressades, generoses, que s'ofereixen, sobretot, quan algú està patint un risc, una desgràcia o, fins i tot, un accident. Per posar-te un exemple, imagina't què veus a una persona gran que ha de travessar el carrer, en una ciutat amb molt trànsit, i no paren de passar carros. Llavors t'ofereixes per demanar pas al Carreter que s'apropa en aquells moments i fer que s'aturi, per permetre a la persona gran travessar el carrer amb seguretat. Un cop ha travessat el carrer, tu et dirigiries a aquesta persona gran per demanar-li que et pagui uns diners per l'ajut que li has donat?

—Ho entenc papa —va dir la Rosa.

—El que no acabo d'entendre és, com ho vas fer per després retornar-te el teu estat normal? —es va qüestionar el Pepet.

—Ah, sí! Recordes que havia agafat la pols màgica dins d'un pot? Doncs aquella senyora va agafar el pot de vidre, on tenia la pols màgica, i el va obrir. Quan les espurnes van sortir cap amunt, les va empènyer amb les mans cap a on jo em trobava. Quan les espurnes de pols màgica em van tocar vaig notar aquesta picor que has explicat, i què recordaves de la vegada que vas perdre la veu.

—Te n'adones Rosa? —Va voler fer un incís el Pepet.— Va ser la pols màgica la que et va retornar el teu estat normal, la que va fer que deixessis de ser un globus. A més, tinc els meus dubtes sobre qui va ser aquell que realment et va enllaçar. Vaja, que hi podria posar la mà al foc amb els ulls clucs si dic que la corda va sortir d'una de les heures que hi ha per les soques dels arbres.

—Potser sí que era una heura dels arbres —va corroborar la Rosa— però la Gurumil·la em va dir que ho havia fet ella amb el seu poder.

—Ja veig que t'has topat amb una farsant que s'ha volgut aprofitar de la teva innocència. En cap moment aquesta Gurumil·la va fer res per ajudar-te. Es va aprofitar de la teva confusió per enganyar-te. Per una banda, estic orgullós de tu, perquè vas donar la teva paraula a la Gurumil·la i l'has complert amb responsabilitat. Però per un altre cantó estic decebut, i t'ho he dit abans, per no haver confiat en nosaltres abans no s'emboliqués la troca. En el cas d'haver conegut tot el succeït des d'un primer moment, haguérem pogut ajudar-te des de la nostra experiència. No et capfiquis Rosa. Aviat serà l'hora de marxar-vos cap a la parada. Aprofita aquest moment per explicar-ho a la mama, i després pensarem que fem amb aquesta impostora de la Gurumil·la.

Amb el carro carregat fins dalt de verdura, la Maria i la Rosa, es van posar de camí cap al centre de la vila, on es feia el mercat. La Rosa tenia al davant el moment que esperava per dir-ho a la Maria, en què podria escoltar-se-la i, així, acabar de buidar el pap, com havia fet abans amb el Pepet. Ara, l'angoixa que acumulava de dies passats, s'havia dissipat. Ho estava explicant, i això la feia sentir bé. Estava segura que la seva mama s'entristiria en saber-ho, però, tot i això, s'ho havia de contar, talment com ho havia fet amb el seu papa.

—Mama! —Va reclamar l'atenció la Rosa.

—Digues filla! —Va respondre la Maria, mentre que amb les regnes guiava l'egua pel camí de carro.

—T'haig de contar una cosa que no t'agradarà —va continuar la Rosa.

—Bé, no pots pressuposar com em semblarà quan encara no m'ho has dit —va observar la Maria.

—Fa uns dies, en una de les moltes tardes en què vaig anar al camp de presseguers, em va passar una cosa que no m'esperava. Hi vaig anar a collir préssecs, com he anat fent fins ara, però també vaig voler aprofitar per a fer un experiment. Volia agafar la pols màgica per veure-la de més a prop.

—Se'm fa estrany que no me n'haguessis dit res de tot això! —Es va queixar la Maria.— Ja ho sap el teu papa?

—Sí, ja li he dit abans —va revelar la Rosa.— Doncs, com t'explicava, vaig collir els préssecs i me'n vaig menjar dos. I de fet em pensava que en tot el dia només me n'havia menjat aquells dos, però no era així. Després d'agafar la pols màgica a dins del pot, em vaig asseure en el sac i, aprofitant que tenia la cistella de préssecs a tocar, en vaig agafar un per menjar. No recordava que aquell matí, estant a la parada, també me n'havia menjat un altre.

—Ostres Rosa! —Va exclamar la Maria.— El Camp et va castigar amb la major de les pors?

—Sí, mama! —Va continuar la Rosa.— Em vaig convertir en un globus. Però, abans d'enlairar-me, em van llençar un llaç fet amb heura. Jo estava molt espantada.

—Però, quant fa d'això? —Va preguntar esglaiada la Maria.

—Fa quasi dues setmanes i mitja —va precisar la Rosa— em sap molt de greu el no haver-vos-ho explicat abans, a tu i al papa. I ara he entès que us ho havia d'haver dit. L'heura em va lligar i una senyora es va posar a recollir la corda per dur-me fins a terra. Em va dir que es deia Gurumil·la i es va oferir a ajudar-me a canvi de fer un tracte. Jo vaig acceptar i ella va agafar la pols màgica del pot i me la va llançar al damunt. Al cap d'un moment vaig tornar a recuperar el meu estat normal. Em vaig queixar a la Gurumil·la del tracte que m'estava imposant, però va dir-me que, si no el complia, tornaria a convertir-me en un globus per sempre.

—De quin tracte m'estàs parlant? —Va preguntar estranyada la Maria, atònita pel que la Rosa li acabava d'explicar.

—El tracte era donar-li préssecs cada dia, i ahir vaig donar-li els ous de les nostres gallines. Sé que he fet malament.

—No et preocupis Rosa! —Va tranquil·litzar-la la Maria.— Has passat per una experiència molt horrorosa, i per aquests casos no existeixen manuals per a saber com ho hem de resoldre. Pensa que tots ens podríem equivocar davant d'una situació com la que has viscut. T'agraeixo moltíssim el teu coratge, amb el difícil que t'haurà resultat voler-ne parlar. No et preocupis ni t'angoixis que entre tots ho solucionarem. Aquesta Gurumil·la es mereix un escarment dels grossos.

Capítol 12: Els ensurts de l'Ito

La Rosa va obrir la porta de la gàbia i va introduir-hi la mà fins a tocar el pit de l'ocell. L'Ito, ajudant-se amb el bec per mantenir l'equilibri, es va enfilar dalt del dit de la Rosa. Calia treure'l fora de la gàbia per a poder-ne fer la neteja. Calia netejar la gàbia un cop per setmana, si no acabava fent mala olor.

—Pepet! —Va dir l'Ito.— Què? —Va tornar a dir i, a continuació i de seguit, va repetir.— Pepet! Què? —L'Ito anava dient i repetint part del seu repertori.— Xiu?, xiu-xiu! —Va xiular.

Que arribés el dia, en què tocava netejar la gàbia, n'era un motiu d'exaltació!

—Va Ito, ves a pasturar una mica —va dir la Rosa deixant el lloro a terra. L'Ito, un cop a terra, era seguit en tot moment per la mirada atenta de la Dama. Era un fet nou per la Dama trobar-se a l'Ito voltant per terra, cosa que li cridava l'atenció. Quan aquesta feia el gest d'apropar-se-li, el pobre lloro responia obrint i batent les ales en un intent de defensar-se. Però la cosa no va passar d'aquí i la Dama no el tornaria a molestar, ja que tenia altres coses millors amb què distreure's.

Per netejar els excrements de la gàbia, calia rascar la safata de baix que, al mateix temps, feia tant de fons de la gàbia com de recipient per les pellofes del menjar i per la caca. Després s'hi havia de passar aigua a pressió amb la mànega que hi havia al pati, la mateixa que s'utilitzava per regar el jardí. El cert era que remenar els excrements de lloro venia a ser molt desagradable, entre altres coses, tenint en compte que a ningú li agrada tocar la caca, per l'exagerada fortor que desprenia.

L'Ito s'alimentava de pipes de gira-sol, però de tant en tant li posaven algun tros de tomàquet, que el gaudia amb molt de plaer, diletant les pupil·les i posant les plomes del cap completament estarrufades. Tot el menjar que li donaven, diferent de les pipes de gira-sol, el degustava com si l'acabés de descobrir. Si feien carn a la brasa, deixava l'os de la costelleta, que li donava la Rosa per rosegar, pelat i lluent com si l'haguessin enllustrat. Li agradava moltíssim la fruita, i per això li donaven el cor de la poma o un tros de préssec o de meló. No era d'estranyar que l'Ito estigués tan encapritxat amb la Rosa. A vegades l'Ito feia l'acció de regurgitar el menjar del pap fent moviments ondulatoris amb el coll, amb la intenció d'alimentar a la Rosa quan mirava de rascar-li el cap.

Però no tothom podia posar la mà a dins de la gàbia per tocar a l'Ito. Normalment picava, i una pessigada d'aquell bec tan poderós feia molt de mal. Tan sols uns pocs escollits tenien el permís de l'Ito per a poder-s'hi apropar i rascar-li el cap. A l'Ito li agradava moltíssim que li rasquessin les plomes del cap, i s'agafava als barrots de la gàbia amb el bec, tot estarrufant-se de plomes. L'Ito era una mica punyeter, i no tots els de casa tenien aquest permís que donava l'ocell per apropar-s'hi. Mai s'havia deixat agafar ni tocar per la Maria, i només s'hi podien apropar la Rosa o el Pepet.

Quan s'enfilava damunt de la mà, l'Ito clavava a la pell les ungles de les urpes, tot i que ho feia sense voler. Això donava a entendre al Pepet, que era qui s'encarregava de tallar aquelles puntes d'ungla amb les tisores, que hauria de dedicar una estona a fer la manicura a l'Ito, i tallar-li les ungles. S'havia de vigilar molt per no tallar-les més del compte, i no fer-li sang, ja que la part sensible s'estenia per un tros llarg de l'ungla.

L'Ito parlava i xiulava quan menys s'ho esperaven. El seu repertori principal era «hola, Pepet, xiu?, xiu-xiu, què?, llorito, i el camí».

Un dia, que el Pepet marxava, quan ja era un tros enllà del camí, va aturar-se de sobte. Parant atenció, se sentia una veu que cridava el seu nom de forma insistent, i la veu provenia de la casa: «Pepet! Pepet! Pepet!» Ho va escoltar diverses vegades, i justament pensant que allò era un crit d'alarma procedent de la masia, imaginant que es tractava d'una emergència, va fer el camí amb la bicicleta tan ràpid com li permetia el mateix vehicle. Però va tenir tanta pega que, en creuar el pont del Rec, es va desequilibrar i va anar a parar de cap a dins de l'aigua. Sort que el Rec anava ple, perquè del contrari hauria topat contra el fons, que en aquella part era empedrat. Va sortir xopat de cap a peus, ell i bicicleta, completament marrons per l'aigua fangosa que duia el Rec. Ignorant la mullena va continuar de pressa cap a casa, molt esverat, i va ser llavors quan va escoltar altre cop el seu nom:

—Pepet! —Va dir l'Ito.— Pepet! Pepet! Pepet! Xiu?, xiu-xiu!

No valia la pena enfadar-se per allò. L'ocell només cridava l'atenció de forma simpàtica. Es passava moltes hores sol a la casa, mentre tothom era fora. Segurament estava fart de trobar-se tancat en aquella gàbia, i només demanava que el deixessin voltar. L'Ito esperava en candeletes que el tragueren de la gàbia a fer petites volades. Per això, quan veia que algú se li apropava, es posava nerviós com si demanés per sortir, batent les ales i agafant-se a la reixa de la gàbia amb el bec. Aquesta actitud del lloro feia pensar a la Rosa que potser, a l'Ito, li venia de gust sortir a fer una volada. L'Ito havia après la manera de captar l'atenció per tal que li obrissin la porta. Un cop que veia la porteta de la gàbia oberta, ell sol, ajudant-se amb el bec, s'enfilava fins a la part superior de la gàbia i encetava una volada, ple de felicitat. Sempre que el deixaven una estona lliure, voletejava sense allunyar-se massa, per acabar reposant i gaudint del que l'envoltava enfilat a dalt d'una branca. Quan l'obligava la gana, i cansat d'estar-se a fora, acabava per tornar tot sol a la gàbia que, al cap i a la fi, la considerava el seu niu. Alguna vegada que la Rosa estava llegint sota l'ombra del salze ploraner, al costat els rosers, veient que l'Ito, tot estarrufat en una branca, es mostrava nerviós com si estigués repensant-ho per baixar a terra i no sabés com fer-ho, el cridava pel nom, allargant la mà per mostrar-li un lloc d'aterratge. L'Ito arrancava a volar per posar-s'hi al damunt. Quan voltava per terra passejava tot cofoi, amb un caminar molt angost, i feia molta gràcia. «Llorito! Llorito!», anava dient fruit de l'alegria, per aquella llibertat temporal, condicionada i controlada, en la que feia clarament el que li venia de gust.

Però quan estava molest per alguna cosa, que era impossible d'esbrinar, es posava a cridar sorollosament «Kakakakaka!» sense parar. Uns crits que produïen maldecap als que eren a prop. Allò es feia insuportable i al pobre Ito l'acabaven tancant a la cambra fosca, que era l'única forma de fer-lo entrar en raó i callés aquells crits que tant atabalaven a tots.

Feia uns quants anys que l'Ito era una part més de la família. Se l'emportaven a tot arreu on anaven, tant si era festa o anaven a passar el dia a casa d'algun familiar. Quan anaven a dinar a casa dels tiets, l'Ito s'engrescava a cridar perquè li donessin algun tros de rostit. Quan anaven a passar el dia a la platja, l'Ito es passava tot el dia sota el para-sol.

Capítol 13: La Gurumil·la

El Pepet no es podia treure del cap aquell nom que li semblava haver-lo sentit en algun lloc, potser només en una ocasió, encara que devia fer molts anys. Anava tot el dia capficat, pensant en aquell nom de Gurumil·la.

Se'l veia amoïnat, massa distret per fer bé les coses i, com que ni tan sols escoltava ni parlava, semblava que s'hagués tornat mut.

—Pepet! —Deia la Maria

—Pepet! —Deia l'Ito

—Papa! —Deia la Rosa

I al cap d'una bona estona d'estar-lo tots cridant, llavors tornava a tocar de peus a terra i preguntava si algú l'havia cridat o si li havien dit alguna cosa.

—És clar que sí que t'estem cridant —explicava la Maria.— Que et passa avui? On ets? Com és que estàs tan distret? On tens el cap?

—Re, no em passa res, coses meves —va respondre amb evasives el Pepet.

Així que va tenir una estona per a ell, va decidir anar-se'n cap a la vila. Va pujar a la bicicleta i va enfilar la Feixa Llarga cap amunt. Es va dirigir al Carrer Xiprerets, al Museu d'Història, per veure si aconseguia treure l'entrellat amb l'ajut dels molts objectes que s'hi guardaven, esperant que alguna cosa hi pogués tenir relació. Almenys esperava trobar-hi algun llibre antic que parlés sobre les històries de la Marina.

Quan va entrar al local, s'apropà al restaurador d'art, alhora encarregat del museu, que estava immers en les seves tasques de catalogar i preparar les peces que s'exposaven al públic.

—Bon dia! Venia per si saps alguna cosa sobre l'existència d'una dona anomenada Gurumil·la —va demanar el Pepet, sense embuts i anant per feina.

—Ara mateix no sabria dir-te —el va atendre el Lluís, l'home que s'encarregava de fer funcionar el museu.

—¿És possible que existeixin antics documents que parlin sobre fets o històries estranyes relacionades amb la nostra vila? —Va continuar insistint el Pepet.

—¿No et deus voler referir a supersticions o bruixeria?

—Podria estar relacionat amb això que dius, sí, però no t'ho he volgut demanar amb aquestes paraules perquè m'ha semblat inapropiat.

—¿Com és que de cop i volta ara t'interessen aquests temes? —Va preguntar amb certa suspicàcia el Lluís, coneixedor dels rumors que envoltaven el camp de presseguers.

—Tinc certa curiositat —va afegir el Pepet reservant-se els motius.

—Ara que hi penso, em sembla que sí, que tenim alguna cosa molt antiga. Si no em falla la memòria, tenim el llibre dels pregons. Deixa-m'ho mirar. Espera't un moment —va ordenar el Lluís, fent un gest expressiu, com qui tot just para cap en recordar per on hauria de voltar aquell document que coincidia amb el que demanava el Pepet. Es va afanyar a sortir per una porteta que es trobava al fons de la sala.

L'home d'edat avançada, amb els cabells blancs, va desaparèixer darrere la porta que donava al magatzem, on guardaven la majoria dels objectes del museu. Aquella part la tenia una mica descuidada, amb les coses amuntegades com si la majoria no servissin per res, talment com una pila de brossa que no sabessin on deixar-la ni que fer amb ella. Però tots aquells objectes antics eren el vestigi de la història, i s'havien de conservar. Eren les úniques memòries inanimades que recordaven tot el que havia passat al llarg del temps en aquelles terres, i que no estava escrit enlloc. Si tot allò desaparegués, comportaria l'oblit definitiu d'un bon fragment de la nostra història, sense que hi hagués cap manera possible de recuperar-la. Encara que una gran part de la història no sigui per emmarcar, s'ha de tenir present en tot el seu conjunt. Els fets obscurs de la humanitat s'han convertit en cadenots que, sense adonar-nos-en, anem arrossegant. El Pepet sentia una gran admiració pels objectes històrics, però reconeixia que no tenia temps per examinar-los. Era conscient del fet que també es recolzaven en les seves espatlles les conseqüències de la història, tant per tot el que s'ha fet bé, com pel que s'ha fet malament, i els seus actes serien la càrrega futura de les properes generacions. Tenim present que el nostre món no ens l'hem inventat nosaltres i que vivim com ho van establir aquells que ens precediren? Li semblava sentir veus del passat que es quedaven afòniques de tant cridar que la humanitat s'ha equivocat moltes vegades i que mirem de no caure en els mateixos errors del passat. No fem altra cosa que treure el rovell dels antics cadenots amb un fregall perquè semblin nous. Al cap i a la fi, sempre tornem a ensopegar en els mateixos entrebancs i al final s'acaba repetint la història, com un bucle ancorat en el temps. No parem compte en la importància de conèixer els errors del passat per no deixar que es tornin a repetir en el futur. La història és una lliçó que es perdrà tan bon punt resulti contradictòria amb les nostres ambicions… No en sortim! Perdem tant de temps en indignar-nos per futileses, en trepitjar al veí, que no veiem més enllà d'un pam de nas! Som hereus d'una història que ha viscut guerres, que ha viscut injustícies, que s'ha dedicat a menystenir tot allò que no ens agrada, que fa passar fam i no s'endevina quan s'aturarà. Cada dia que passa va fent la pilota més grossa. Això li causava incertesa pel futur que tocaria viure a la Rosa i el Pepet se sentia preocupat en percebre que el món, que la Rosa heretaria, duia les espatlles molt carregades. Mentre esperava, el Pepet observava el gran volum de coses exposades en aquella sala, adonant-se que, qui volgués esbrinar-ne el significat i desvetllar tants coneixements enrocats entre les peces, hauria de mirar-s'ho amb deteniment durant força estona.

Hi havia peces molt petites a dins de les vitrines. Algunes eren d'èpoques antigues, com monedes de totes les èpoques, fragments de figuretes, joies i diverses mostres de ceràmica. Al mig del pas hi havia estàtues de certa grandària, fins i tot un relleu romà, esculpit sobre marbre groguenc, que representava un bust de Medusa. Potser era una de les peces més emblemàtiques del museu, però per poc temps, ja que aquell bust estava en vies de ser reclamat per un museu més rellevant, on passaria a formar part d'un conjunt històric més complet i ben organitzat. A les parets s'hi veien alguns tapissos amb motius religiosos, pintats per l'artista Joan Nolla, d'aquells que es penjaven a les parets de les masies i de les cases senyorials. L'esplendor de la pagesia es reflectia en la decoració dels espais interiors, i algunes estances estaven molt ben decorades amb mobles elegants i amb grans tapissos que cobrien les parets.

En el museu, encara s'hi conservaven algunes pintures d'artistes amb renom, cartells d'esdeveniments culturals, i alguns estris de camp molt antics, que ja no s'utilitzaven.

El Lluís va tornar del magatzem amb un vell llibre de tapes fosques, tot empolsegat i amb una forta olor d'humitat. Així i tot, va donar uns guants de roba al Pepet, perquè no toqués el llibre directament, evitant així que el greix dels dits afavorís a augmentar el deteriorament del vell llibre. El llibre dels pregons, com l'havia anomenat el Lluís, en realitat es titulava «Recull actualitzat de pregons d'antany i de nous». Aquell pregoner, que n'havia estat l'autor, tenia una vocació enciclopedista i havia agafat tots els plecs dels pregons, que s'havien divulgat abans d'ell, i els va reescriure en aquell volum. Tancava aquella obra amb les històries que ell mateix va pregonar, incorporant-hi tots els matisos en coherència a la seva manera d'entendre i de pensar. Cap d'aquelles històries s'escapava a la salsa que li agradava afegir-hi, fins al punt que es podia tergiversar la història i els relats, carregant-los de fantasia i de misteri. Sembla que no va deixar registrada l'autoria del llibre amb el seu nom, potser temorós de ser titllat d'heretge, i tan sols hi va deixar un pseudònim, per no deixar la seva obra en mans de l'anonimat, signant com a «Home Parlador».

—Té Pepet, aquests guants de roba són per no fer-lo més malbé del que ja està —va explicar el Lluís— pots seure a aquella taula, i tu mateix.

—Gràcies, Senyor Lluís —va dir el Pepet, mentre s'encaminava a seure on li havia demanat el Lluís, al racó on hi havia una petita taula amb la seva cadira de fusta, que estava plena de forats de corcs i repintada d'un lleig marró. A la taula hi tenia un petit llum que amb prou feines feia prou claror per a veure la lletra.

Va començar a fullejar aquell llibre. Es va adonar que narrava fets històrics molt antics i successos estranys viscuts per la gent de l'Hospitalet i alguns pobles veïns. Tot allò no li interessava, per molta curiositat que pogués despertar. Hi havia un recull de dades històriques, que es referien a desgràcies ocorregudes en la Marina, però que es consideraven a conseqüència d'actes de bruixeria, parlant així de sequeres continuades, calors intenses a l'estiu i gelades a l'hivern que feien malbé les collites. Parlava d'epidèmies que havien afectat la població d'aquelles terres, assegurant que eren producte de les malediccions de bruixes. Tot allò estava tan vinculat a creences antigues basades en les pors populars d'aquella època, que resultava absurd. També hi havia una part del llibre en què es descrivien les fórmules de pocions i ungüents que s'utilitzaven per guarir, així com ritus pagans que eren practicats per allunyar els mals esperits. Detallava com s'havien perseguit a les bruixes i als endimoniats, ajusticiats per la inquisició a la placa de la vila. Eren pàgines i pàgines de pregons que s'havien reescrit aportant-hi tota mena de detalls i opinions de testimonis que asseguraven haver-ho vist o escoltat, cosa que feia que el llibre tingués un volum de pàgines considerable. El Pepet havia anat fullejant per damunt fins a arribar a la meitat del llibre. Era on començaven els relats de l'època de l'Home Parlador, escrits d'una forma extensa i literària. Deia explícitament que ell havia conegut bruixes i també hi havia conversat. En els següents capítols, explicava el contacte que van tenir els habitants de la Marina amb les suposades bruixes o bruixots. Però ho feia des d'un punt de vista conceptual molt diferent dels pregons antics. En comptes de relacionar les bruixes amb la temàtica dels encanteris i les malediccions, els hi feia una mirada des d'un punt de vista més científic, com a guaridores de malalties i expertes en l'estudi dels estels i les constel·lacions. Es parlava dels objectes que acostumaven a dur, com ara ceptres màgics, amb un gran cristall a l'extrem superior, varetes de poder, cartes màgiques per endevinar el futur, i es feia referència a alguns minerals estranys als quals s'atribuïen propietats curatives. 

Aquella lectura estava resultant-li força intrigant al Pepet, i el convidava a continuar endinsant-se en el relat. Fins al moment, aquell llibre venia a contar moltes coses relacionades amb les creences, amb les supersticions i amb la màgia. Entenia que, quasi tot el llegit, estava basat en una forma antiga d'entendre la vida, que s'allunyava molt de com es raonen les coses avui en dia, exceptuant-ne una cosa: la Màgia. Feia molt de temps que ja coneixia l'existència de la màgia en la naturalesa, d'ençà que va aparèixer el camp de presseguers. Però tot sigui dit, cadascú és lliure de pensar i creure's el que vulgui, respectant a qui resultessin creïbles tots els fets i les creences de què parlava aquell llibre. Al Pepet l'amoïnava pensar que aquella estona de lectura no seria tan profitosa com hagués desitjat, ja que encara no havia trobat cap referència sobre la Gurumil·la i es començava a impacientar. No quedaven massa pàgines per a acabar de fullejar el llibre. I pel poc que quedava, com que ja hi estava posat, hi anava fins al final. Què més podia fer? No es volia desanimar, i estava convençut que, si en algun lloc s'hi recollia alguna menció sobre la Gurumil·la, tenia a les mans el llibre més adient. Va continuar amb la història, reprenent-la en el punt en què s'havia aturat.

El relat continuava explicant que el pregoner, casualment, va tenir ocasió de parlar amb la Gurumil·la, que es va avenir a fer-li saber la seva vocació amb la medicina, tot i que no tenia permès practicar-la, desmentint tot allò que s'estava divulgant fins al moment entre les xafarderies de la gent. La Gurumil·la reclamava justícia i que fessin encausar els culpables per divulgar calúmnies inquisidores. Fins aleshores ningú se l'havia cregut, i la titllaven de bruixa. Però per molt que la Gurumil·la es mantingués ferma defensant la veritat dels fets, no podria canviar el relat que s'havia divulgat. Hi havia molt d'interès a amagar la veritat perquè podia deixar en mal lloc a la gent del delta.

No quedava massa aclarit si se la podia considerar una bruixa, però la percepció que en tenien d'ella anava en aquest sentit. La Gurumil·la reapareixia de tant en tant per la Marina reclamant un deute a la gent del poble i als pagesos de les masies, demanant ser indemnitzada per compensar tot el dolor que li havien causat. Tot i això, s'havia convertit en el recurs que tenien més a mà quan necessitaven ajuda per guarir el bestiar, encara que després l'acusaven de fer tractes d'usurera en qualsevol negoci, dient que s'aprofitava de la ignorància de la gent. Demanava preus molt alts basats en tota mena de productes del camp o en objectes valuosos. Consideraven que el preu que demanava la Gurumil·la no compensava l'ajut que els proporcionava. La gent es va cansar de demanar-li coses i de fer tractes amb ella i, d'un dia per a l'altre, la van deixar al marge de les relacions socials d'aquelles terres. Però, malauradament, sempre hi havia algú que trobava a faltar alguna gallina, una part de la collita, el sac de gra que guardava, les monedes dels estalvis amagades a sota de la rajola, o altres cosetes més, sense enxampar mai qui hauria pogut agafar-ho.

Fruit dels nombrosos entrebancs que patien la gent de l'Hospitalet, i sospitant que la Gurumil·la hi estava al darrere, amb la intenció de posar-hi fi d'una vegada per totes, van decidir actuar per capturar-la i allunyar-la de la Marina, duent-la cap als boscos més ombrívols i distants que coneixien, un lloc que causava molts temors entre la gent, i ningú s'havia atrevit mai a aventurar-s'hi. La Gurumil·la coneixia bé aquelles muntanyes, i va demanar expressament que la hi duguessin. Era l'indret on ningú li destorbaria la seva soledat. Aquella terra aparentava ser un lloc inhòspit, ple d'animals salvatges i de depredadors, que feia impossible que una persona hi pogués sobreviure. Per tot plegat, ningú entenia com podia ser que li agradés viure en aquell lloc, però ja els hi anava bé que fos així.

La Gurumil·la s'havia anat enrarint i menyspreava a la gent. No necessitava res de ningú. Ni tan sols li venia de gust conversar. Pensava que ningú tenia res prou interessant per a dir-li. S'havia tornat un ser reservat i introvertit, segurament a causa de la resiliència. Era un mur impenetrable per qualsevol emoció, fos bona o dolenta. La Gurumil·la s'havia tornat una persona que no tenia escrúpols, i es deia que li mancava un cor, perquè algú sospitava que se li hauria trencat a causa d'un trist desenllaç amorós. No l'amoïnava gens el greuge que pogués ocasionar, ni tenia en compte la situació econòmica de la persona que el rebria, malgrat que fos humil i en prou feines tingués res per a menjar. Quan li convenia alguna cosa, s'ho agafava, sense respectar res ni ningú.

Al Pepet, se li va encendre el llum en aquell instant, quan va venir-li a la memòria on havia sentit el nom «Gurumil·la» per primera vegada. Ho recordava d'un dia que es banyava al riu amb els seus amics, quan un d'ells es va avenir a parlar de quelcom que havia passat a casa seva. Aquell noi, que era fill d'un pescador, que feinejava amb una barqueta tot endinsant-se en el riu a fer la pesca de l'anguila, havia explicat que el seu germà petit havia estat molt malalt i els metges no trobaven cap remei que restablís la seva salut. Afirmava que havien demanat ajuda a diverses persones que es dedicaven a guarir per mitjà de rituals màgics, però cap d'elles era capaç de fer res per sanar el seu germanet. Quan ja no els quedava cap esperança, se'ls va presentar a casa una senyora, que duia un vestit fet de roba gruixuda de color groc. Duia el rostre amagat sota una màscara grotesca i anava acompanyada d'una guineu. Portava un beuratge al sarró, dins d'un petit flascó, del qual assegurava que era el remei per fer posar bo el seu germà petit. Però, abans de donar res, primer havia de negociar unes condicions. Va demanar-ne un preu, que consistia a apropiar-se de tota la pesca de l'anguila de la temporada. Allò era una ruïna, no obstant això, el pescador ho va acceptar. Aquell pescador, per poder subsistir, a part de la feina de pescar, es va posar a treballar de pagès per a una de les masies de la Marina. No va tenir cap altra sortida. El pobre home anava de bòlit. Però, a pesar de tot, aquell noi que es banyava al riu estava molt content, perquè el seu germà s'havia restablert del tot i la felicitat havia tornat a la seva llar. El més cuiros de tot era el comentari que va fer el noi sobre aquella guaridora, perquè va explicar que mai tocava l'aigua de mar i sempre anava amb molt de compte de no rebre esquitxos. El Pepet se'n recordava d'haver preguntat a aquell noi quin era el nom d'aquella guaridora, i la resposta va ser «Gurumil·la».

Semblava inversemblant que l'aigua pogués ser la causant d'un greuge a la Gurumil·la, per molta menció que se'n fes en aquell text que estava llegint. Aquesta por irracional que la Gurumil·la semblava tenir cap a l'aigua del mar costava d'entendre, però que es pogués pensar que era causada per una maledicció, per qui s'ho volgués creure, era tant fantasiós com ridícul. Al Pepet, li estaven venint al cap un munt de dubtes sobre què hi podia haver de cert en tot allò.

Va continuar llegint amb l'esperança de trobar-hi respostes o, si més no, alguna revelació important sobre la Gurumil·la que l'ajudes a idear com fer-s'ho per solucionar la situació conflictiva que hi tenia. El llibre narrava d'aquesta manera els fets:

D'ençà que es va conèixer que l'anomenada Gurumil·la era la causant dels molts furts i usurers negocis imposats a les bones gents de la contrada, que es dedicaven a treballar la terra amb les seves mans, fent malbé els ossos dels ronyons de tant escatar amb el caveguet, i molt fatigats per la feina de llaurar amb l'arada, tot patint les epidèmies, les sequeres i les riuades del Llobregat, aquells bons homes de la Marina es van conxorxar per buscar un remei al gran mal que patien. Els vilatans es van reunir un capvespre per empescar-se la manera de fer fora a la Gurumil·la de les terres del Delta. Aquells conxorxats consideraven que es tractava d'una bruixa, sense cap dubte, i havien d'anar amb peus de plom perquè no descobrís el perspicaç complot. Amb quasi nul·les opcions per planejar res, van parar esment sobre el rumor que es coneixia referent al fet que mai l'havien vist a prop de l'aigua de mar i anava molt amb compte a l'hora de travessar els ponts de les séquies. Aquesta observació portava a pensar que no sabria nedar. Però també era possible pensar que potser l'aigua resultaria ser un potent verí per a ella. Atiant la mala fe, la gent va començar a planejar la manera de fer-li tocar l'aigua per aconseguir que sucumbís als seus efectes, i fos la seva fi i existència terrenal, amb què la seva ànima quedés en mans de la misericòrdia que a tots el Senyor ens té preparada. La bona gent va demanar ajut a la Gurumil·la, fent veure que una masia la necessitava perquè tenien els porcs malalts de triquinosi, desgracia molt comuna en aquella època, quan moltes cases donaven per menjar als porcs aquelles deixalles que havien d'anar de cap a la brossa, així com alguna resta de carns d'aviram o menuts que no s'aprofitaven. Els porcs, que s'ho mengen tot, no refusaven els àpats que els donaven. Encara que fos un costum molt estès, no tots els pagesos feien els mateixos usos per l'alimentació del bestiar, i un gran nombre els donava gra del bo i altres complements alimentaris adequats per a l'engreix. La Gurumil·la no va sospitar res, perquè no era la primera vegada que la cridaven per curar els porcs. La seva tasca de guaridora era prou reconeguda i els seus remeis semblaven miraculosos, capaços de guarir la pesta porcina, el tètanus, la ràbia i la grip de l'aviram. La gent havia preparat un dipòsit vertical amb aigua, que havien anat omplint a còpia d'abocar-hi galledes, just per on hauria de passar la Gurumil·la. Havien enginyat un sistema mecànic pel qual es pogués accionar a voluntat l'obertura del dipòsit, a fi que tota l'aigua s'aboqués en un punt. Només calia esperar el moment just en què la bruixa passés per sota. La Gurumil·la s'hi va presentar puntual, sense sospitar res del que li tenien preparat. Tan astuta que era, però tan confiada al mateix temps, davant d'una gent que s'havia confabulat contra ella i de qui no sospitava que fossin cap amenaça. En passar pel lloc esperat, el nen de la casa, que era qui havien responsabilitzat per fer l'acció, i de qui menys podria sospitar la Gurumil·la, va accionar el dispositiu que faria abocar tota l'aigua damunt de la bruixa. Aquella trampa va deixar-la remullada de cap a peus. Sota la perplexa mirada de tots els presents, l'aigua no va produir en la Gurumil·la l'efecte esperat, sinó un altre del tot diferent. Va absorbir l'aigua com una esponja, fins a quedar-se clavada al lloc i sense poder-se moure pel mateix pes que li infligia l'aigua. En veure que no va resultar com s'esperaven, que l'aigua no fos per a ella un letal verí que acabés amb la seva existència, sinó que l'únic que va fer-li l'aigua va ser deixar-la tan xopa que no podia ni moure's, quedant del tot indefensa, s'hi van anar apropant sense por, per observar amb detall com era. Sempre havien mantingut certa distància amb la Gurumil·la, però en veure-la tombada a terra, immobilitzada pel pes de l'aigua que havia absorbit, s'havien envalentit tant que dansaven al seu voltant portats per l'alegria. La temuda i poderosa bruixa havia sigut vençuda! La ignorància no convertia a la gent de la Marina en criminals, i per això se'n van guardar prou de fer-li cap mal. Per respecte a la dona, com a ser humà, que n'era!, com que la gent no volia portar les seves mans tacades per fets de sang i que més tard calgués passar comptes amb l'Altíssim, van resoldre desterrar-la d'aquelles terres com a no grat de per vida. La Gurumil·la, des de terra, escoltant com discernien que fer amb ella, es va dirigir als presents: «si m'heu d'allunyar d'aquí, deixeu-me triar la meva llar. Porteu-me a les muntanyes dels volcans, on fumeja una bromera de sofre que s'escampa per enfosquir el dia i per deixar encesa la nit».

Així ho va fer la bona gent. Van buscar per la vila quatre homes dels més forts, cosa que va costar de trobar perquè la majoria de pagesos eren baixets i prims, molts resistents al treball però poc avesats per aixecar càrregues tan feixugues. Van aconseguir els homes que buscaven entre els treballadors de la bòbila, que eren els més corpulents. Amb aquells quatre homes, agafant dos per les cames i dos per les espatlles, van poder alçar de terra la Gurumil·la, que gemegava del mal que li feia l'ossada. La van pujar dalt del carro que s'usava per recollir les deixalles, que als vespres deixaven dins d'unes galledes davant les portes de les cases. Les deixalles anaven abocades directament a dalt del carro, amb la qual cosa el carreter mai el duia gaire net, ni tampoc li calia, que d'un dia per a l'altre tornaria a quedar brut i empastifat. A casa del carreter feien la tria de totes aquelles deixalles, i a vegades s'hi trobava algun cobert de plata extraviat i moltes altres coses que venien a aprofitar-se per la casa. El carreter era qui tenia més porcs, ja que els alimentava amb les deixalles que recollia. D'altra banda, era l'amo de l'obrador on es feien els embotits amb la carn dels porcs que criava. Potser era qui més vegades havia necessitat que hi anés la Gurumil·la per sanar-li els porcs de la pesta. El carreter, amb tot aquell embolic hi veia una feinada afegida, talment com si s'hagués fet un tret al peu, i temia veure's compromès per qualsevol acció recriminable, no fent-li massa gràcia haver de transportar la Gurumil·la en el seu carro. Tot i això, no va tenir cap més opció que claudicar davant de la necessitat del moment, perquè el seu carro era el més gran i resistent que hi havia. També els acompanyarien en el viatge els quatre homes forts que haurien d'encarregar-se de descarregar-la un cop arribats. La gent del poble es va aplegar per veure la sortida de la Gurumil·la, i un seguici va acompanyar la comitiva fins al capdavall de la vila, seguint-ho al pas del carro, com si es tractés d'una processó. Ningú es va perdre el comiat de la bruixa, que se l'enduien vençuda. La Gurumil·la es va jurar no oblidar mai el tracte rebut, ni el fet d'haver estat desterrada de les terres on vivia, pensant que un dia hi tornaria per venjar-se de tots, però amb l'astúcia que aquesta vegada li havia mancat. Van fer un llarg camí, en el que va caldre parar per dormir al ras. Havien lligat la Gurumil·la per si de cas li passava l'efecte de l'aigua. A més hi duien unes galledes amb aigua de mar, que els homes havien pujat a dalt del carro per anar-la remullant. Van dormir fent torns de guàrdia, sota la ferotge atenció dels llops que voltaven per aquells boscos, però es van abstenir de fer foc per no córrer el risc que la bruixa aprofités les flames per recuperar-se dels efectes de l'aigua i s'escapés, tenint por que se'ls abraonés en represàlia i els ocasionés alguna maldat de les seves. No va ser fins a la següent nit que van arribar a les arboredes d'una vall molt densa. De lluny es veia la boira arrapada a les pedres, que baixava pels lloms dels turons i s'arremolinava entre corrents d'aire, estenent-se pels boscos que els envoltaven. Va ser allí mateix on van aturar prudentment la marxa, sense apropar-s'hi del tot, i els quatre homes la van baixar del carro per deixar-la a terra. Quan varen tornar a casa, van explicar la por que havien passat. La Gurumil·la no va parar de murmurar uns mots inintel·ligibles, durant tot el camí, i n'estaven segurs que eren intents d'encanteris vers a ells i les seves famílies, però que no es formalitzaven del tot gràcies al fet que l'aigua havia esmorteït els poders de la bruixa.

Un cop llegit això, el Pepet es va quedar pensatiu durant una estona, sense mirar enlloc, sense parar atenció a res. Va ser el Lluís, l'encarregat del museu, qui es va apropar a parlar-li.

—Pepet! —Va demanar l'home en fer-li l'efecte de veure'l en estat de xoc.— Et trobes bé?

—Em sembla que sí, gràcies! —Va respondre el Pepet, com si despertés d'un malson.

—Ho dic perquè s'ha fet molt tard. Fa dues hores que estàs capficat en aquest llibre, sense aixecar el cap. Però si vols pots torna-hi demà i el continues llegint. Haig de començar a enllestir perquè és tard i a casa m'esperen!

—Perdoni! —Es va disculpar el Pepet.— No m'havia adonat que fos tant tard. Pel que fa al llibre, ja el pots desar que he acabat de llegir-lo.

Eren les set del vespre. Encara tenia més de dues hores de sol, temps suficient per anar a collir els préssecs abans de tornar cap a casa. Però li quedava una última cosa per fer, fora les distraccions, que era el motiu principal pel qual tenia previst pujar a la vila. Havia de trobar-se amb el seu germà, a qui ja havia avisat que s'hi aproparia aquella tarda. No quedava massa lluny d'on estava. Vivia a un carrer de més amunt de la plaça del Repartidor, on hi havia la font de la riera, tot just abans d'arribar a la rambla que venia del Samontà i que duia les riuades fins a baix a la platja. Vivia al carrer del Bruc, envoltat d'horts per tots cantons. Al mateix carrer hi havia Can Carol, amb el pati dels coloms blancs, i per sota hi quedaven la Torre Sant Feliu, Can Gajo i la Vaqueria, que donaven al carrer Lleida. El Pepet va fer un crit d'Albert, des del carrer, perquè tragués el cap pel balcó i li llencés la clau del portal de baix. En pujar les escales, que duien fins al primer pis de l'edifici, es va trobar la porta entre-oberta, que ja li havia deixat l'Albert. Va tancar la porta d'entrada darrere seu i, travessant el rebedor, es va dirigir cap al menjador, anant a l'esquerra per una porta de pas de doble fulla, amb vidriera de vidres grocs i ataronjats translúcids, per trobar-se amb l'Albert. En el sostre hi tenia una làmpada d'aranya que il·luminava la taula del menjador en els dies especials, en els quals es feien els dinars de família. Abans que arribés el Pepet, l'Albert havia estat llegint el diari per passar l'estona, assegut al sofà, ja que duia tota la tarda esperant la visita del Pepet, qui s'havia compromès a anar-hi tot seguit que hagués acabat la feina del camp.

El Pepet es va asseure en una de les cadires del voltant de la taula, que tenien un entapissat vermell, flonjo i elegant. Un cap de taula mirava cap a la balconada i l'altre cap de taula tocava a una vitrina isabelina, plena de copes de cristall fi. També hi havia unes copes de plata amb un peu que pujava recaragolat i innumerables jocs de cafè. La paret del cantó s'omplia amb un gran mirall i una consola del mateix estil. La consola quedava coberta en tot el seu llarg per un drapet de punta de coixí, coronada amb una esplendorosa panera de plata omplerta fins dalt amb fruita fresca del temps.

El sostre s'enfilava alt i era l'espectador de les grans ocasions familiars que s'hi contaven. Era el saló dels dinars d'aniversari, dels dinars de Nadal, dels sopars de Cap d'Any i molts d'altres, que se celebraven amb un clima festiu, assortits de nombrosos plats cuinats amb molt d'amor, tot ben banyat amb cava o vi del millor, i culminat amb unes bones postres, propiciant-se el caliu adequat per fer la partideta de cartes tot just havent pres el cafè.

Però, a vegades, tampoc calia esperar a cap ocasió especial per concertar la partida de cartes. Tan sols calia una mica de disposició i quatre trucades, per a fer que l'estona de xerrada i de jugar a la «perejila», o el «rellotge», es posés en marxa. Moltes tardes de diumenge, un cop tot estava fet, esperant que es consumís el diumenge per començar una nova setmana, era el millor moment per passar una estona entretinguda. A vegades no calia ni tan sols haver de trucar a ningú, perquè els amics i la família s'hi presentaven com de costum. Tant podia ocórrer en una tarda d'estiu, com d'hivern, però quan no hi havia gaire més per fer que no fos gaudir d'una estona entretinguda, el principal requisit per a participar-hi era portar el pap ben ple de xafarderies, tan pròpies com alienes, o l'alè crític per comentar, entre jugada i jugada, els escàndols de l'actualitat.

Mai a la vida, al Pepet, se li hauria acudit d'explicar a ningú tot allò que els estava succeint amb la Gurumil·la, ni tan sols al seu germà, tot i que l'Albert era coneixedor de la màgia del camp de presseguers. El Pepet era conscient que l'afer amb la bruixa l'havia de solucionar personalment, sense implicar a ningú més.

—T'esperava més aviat —va dir l'Albert, amb un to de reprovació, mentre endreçava els cigars i l'encenedor dins d'una capseta de fusta d'olivera. Va deixar damunt de la butaca el diari que havia estat llegint i s'apropà al cap de taula per anar-hi a seure, just on tenia la carpeta dels documents.— Com és que vens tant tard?

—He perdut la noció del temps i se m'ha fet tard —va al·legar el Pepet.

—Va, explica't. De què es tracta que sigui tant de precís, que no poguessis esperar més per dir-m'ho?

—Fa dies que li estic donant voltes. Veig un aquí i l'altre allà, si aquell o el de més amunt, o el d'avall…

—Ostres Pepet —va interrompre l'Albert— deixa't estar de preàmbuls i anem al gra!

—A això anava. El que et venia a dir amb això és que ja hi ha algunes cases que tenen tractor. Francament, nosaltres estem fent treballar l'egua al màxim i la pobra bèstia, tot i que és un animal molt bo i fort, no pot competir amb els tractors.

—Això és cert. Però si no ho recordo malament, no en volies ni sentir-ne a parlar, de les màquines. Deies que no volies saber-ne res i havíem de continuar treballant de la manera que s'havia fet sempre.

—He canviat de parer. Ho reconec, no em fan gràcia les màquines i continuaran sense fer-me'n gens. Però tampoc em puc negar a acceptar que hem de fer un canvi en la nostra manera de cultivar la terra. Encara que això signifiqui renunciar a conrear la terra com ens van ensenyar. M'adono que ens estem quedant enrere. Les cases que ja han comprat un tractor els sobra temps de llaurar els seus camps i guanyen un altre jornal dedicant-se a llaurar els camps d'altres propietats… ahir vaig veure el Rafel i li vaig demanar que vingués a passar la fresadora per les taules. Tinc coll avall que haig d'acceptar aquest canvi.

—És clar que sí, Pepet! I, ves per on, tinc una notícia que t'agradarà escoltar.

—Sí?

—I tant! Amb el que hem estalviat dels guanys del born, he estat fent números, i ens surt per pagar l'entrada. A més, ja em vaig avançar a demanar preus d'un Fahr. Un primer pagament gros és l'entrada, i després es va pagant de mica en mica cada mes amb les lletres. Total, que en cinc anys ho tindrem pagat, i ni ens n'haurem adonat.

—Doncs fem-ho, Albert! T'encarregues tu d'anar a tancar els tractes?

—No et preocupis, que és cosa meva.

Agafar un tractor significarà rellevar a l'egua de la feina del camp. Era evident que no podia competir amb la feina d'un tractor, que equivalia a cent cavalls llaurant a l'hora. Ara per ara, se li estava demanant massa a l'animal, i potser se li faria estrany que tot d'una no l'enganxin a la collera de llaurar. Estava dat i beneït que en aquells dies vinents faria les últimes passades amb l'arada. Llaurar amb tractor els suposaria un estalvi d'hores de feina i tindrien els camps a punt per sembrar en molt menys temps de l'habitual. La mecanització de la vida anava estenent els seus dominis, convencent a tothom de la seva necessitat. Com havien canviat els temps! La tecnologia s'estava erigint en un gegant que feia passes de deu llegües, sense que la gent pogués entendre res del que passava. L'únic que es podia fer era afegir-se al ritme al qual el món s'estava movent. S'aturava a pensar que ell no havia demanat tota aquesta transformació de la vida i del món, la qual ja es coneixia com a progrés. Per què no podia haver continuat tot com sempre? Quina pressa hi ha en llaurar més, conrear més, produir més? Tot plegat havia passat a ser una urgència, en què calia córrer per tot: córrer per anar a la feina, córrer per fer la compra, córrer per arribar a temps, córrer per dinar, córrer per sortir a passejar… Les terres de conreu de la Marina començaven a reduir-se, transformant-se en carreteres, vies de tren, terrenys per la indústria i per construir-hi habitatges nous. S'havia de produir més amb menys terres disponibles. El paisatge començava a canviar d'una manera tan salvatge que no semblava que hi pogués haver aturador. El Pepet pensava que ell no ho veuria, però intuïa que algun dia tot desapareixeria. És més, estava convençut que el seu pare ni tan sols hauria sospitat un futur com aquest, en què el món que havia conegut perdria tot el seu valor i se'l convidaria a fondre's. Aquella gent d'abans vivia d'una altra manera, i per la seva manera de fer i entendre les coses ara en diríem que eren uns antiquats, pertanyents a una època que va quedar sepultada en l'oblit. La gent d'abans tenien una personalitat forjada a un ritme de vida al pas, en una societat austera i carregada de mancances, però no per això menys feliços. Eren capaços de valorar coses que nosaltres podem trobar absurdes. Potser per nosaltres vindran a ser «Coses Petites», tanmateix, per ells era tot el que tenien i el seu valor del tot incalculable. Sabien fer «Petits Gestos» carregats de generositat, que la gent d'abans valorava i agraïa. Com per exemple el seu pare, l'Avi Pere, que havia sigut fumador de caliquenyos. En aquella època fumar era un hàbit de rics, ben vist socialment, i ningú considerava que fos perjudicial per a la salut. L'Avi Pere, quan fumava el seu caliquenyo, sempre el trencava pel mig i una meitat se la guardava, mentre que l'altra se la fumava. Deia que així fumava menys. Segurament no fumava cada dia, ni tan sols quan tenia diners per comprar els caliquenyos. Quan en podia comprar, era necessari que es donés la coincidència que a la tabaqueria també n'hi hagués per a vendre. Els mitjos caliquenyos que no es fumava, els anava desant en una capseta durant tot l'any. El Pepet recordava el seu pare com si fos ahir. Feia anys que ja no podia parlar-li, ni veure'l riure, ni escoltar-lo rondinar. El temps passava inexorable per a tots i el Pepet era conscient que també li arribaria la seva hora. El seu major neguit, en aquells moments, era procurar per la personeta més important de la seva vida, la Rosa. Moltes vegades li havia explicat a la Rosa aquest detall dels caliquenyos de l'Avi Pere. Anys enrere, quan era l'aniversari de l'Avi Pere, aquest cridava al seu fill gran, el Pepet, i li deia:

—Corre fill! Saps aquella capsa en la qual guardo la meitat dels cigars que fumo? Ves a casa i porta-me-la.

S'esperava al final del jornal, després de l'esgotador dia de treball al camp, quan es reunien per desar les eines i recollir els sarrons. En aquell moment de reposar una estona, donava a conèixer als treballadors que era el seu aniversari i, dient-los que els volia convidar, els demanava que s'asseguessin a una caixa. Agafava la capsa dels mitjos caliquenyos i en donava un tros a cada jornaler. Aquells homes eren feliços amb aquella mica de res, en un temps que n'hi havia poc de tot.

— Té, això per a tu Joan, té Quimet, per a tu Antoni, per a tu Pepito, i també tu José …!

Els homes fumaven una estona aquells mitjos caliquenyos al mateix temps que conversaven i s'explicaven, oblidant-se per un moment que eren els jornalers i l'amo. El Pepet no fumava, però el dia de l'aniversari del seu pare, en acabar la jornada, ell i l'Albert s'asseien en una caixa sota la vella figuera. Aquell dia, l'Albert, que era qui fumava dels dos, treia un caliquenyo i se'l partien. Fumaven allí plegats aquells mitjos cigars fent memòria d'uns altres temps, recordant amb enyorança el pare que tant estimaven i de qui en tenien tants bons records. Potser van tenir una infantesa difícil, havent de començar a treballar des de nens. Els temps són difícils en totes les èpoques! Però n'estaven molt agraïts al seu pare, a l'Avi Pere, per tot el que sempre havia fet per ells i per ensenyar-los a valdre's per ells mateixos a la vida. Es miraven emocionats en aquell moment en el qual s'havien aturat per recordar qui eren i d'on venien, i els semblava que el seu pare també hi era present fumant-se un altre mig cigar.

Mentre sortia de casa l'Albert, el Pepet va agafar la bicicleta molt satisfet per la revelació que havia fet l'Albert. Tenien prou estalvis per a comprar un tractor. Qui ho haguera dit? Tot seguit va recordar un fragment que havia llegit en l'antic llibre del museu. Aquella gent que abans amagava els diners sota la rajola que bellugava a la cuina i que després desapareixien inexplicadament, sospitant de la Gurumil·la com l'autora del furt. Ara només faltaria haver de patir per si la Gurumil·la rondava pels voltants. Però no era el seu cas i no havia de patir per res, perquè dels diners se n'ocupava l'Albert. En els temps que corren, els estalvis s'ingressen en els bancs, que tenen oficines en tots els carrers cèntrics dels pobles. Tot i això, no seria d'estranyar que a hores d'ara encara hi hagi algú que amagui els diners a casa sota la rajola que belluga, per molt poc pràctic que sembli. «He fet un raconet per si mai passa res», deia qui explicava que els tenia amagats. A vegades, aquest raconet quedava oblidat per sempre. Al cap dels anys, descobrir aquelles monedes era com descobrir un tresor amagat. Potser aquelles monedes antigues no tenien cap altre valor que no fos l'històric i la il·lusió de trobar-se-les, però conservar aquells objectes del passat podria ajudar als nostàlgics a retenir a les seves mans el record de com havia sigut tot abans que es perdés. Segurament, encara que li paguessin uns pocs diners per aquella moneda antiga que fos poc comuna, s'ho rumiava dues vegades abans de separar-se'n.

Per portar bé els comptes del camp calia tenir una clara vocació de comptable i l'Albert era l'home indicat. Al Pepet l'atabalaven els nombres i de només pensar-hi ja li pujava la febre. En canvi, l'Albert tenia el cap clar per les matemàtiques i embolicar-se amb el gruix de factures, cobraments i salaris, no li suposava gaire esforç. El Pepet se sentia alliberat i l'Albert ja sabia que no calia fer el pas d'explicar-li res de com anaven els comptes. Les vegades que el volia fer partícip de la situació econòmica, sempre defugia dient «ja m'ho contaràs demà que ara tinc mal de cap» o «fes el que creguis, fes, em sembla tot bé». L'Albert era un home honest i just com cap altre, i el Pepet no en tenia cap dubte. Cadascú s'ocupava d'aquella part en què tenia la mà trencada, i ningú s'oposava a què el Pepet fos qui s'ocupés de la xerrameca, de fer els tractes amb els compradors i de donar les ordres als treballadors. Eren uns germans molt ben avinguts.

Aquella tarda, el Pepet havia fet tot el que s'havia proposat pujant a la vila. Com que duia les cistelles penjades a darrere de la bicicleta, d'ençà que havia sortit de casa, va anar directe cap al camp de presseguers. Si feia una baixada lleugera, tindria temps de collir amb claror de dia.

Capítol 14: L'encanteri de la Gurumil·la

Aquella tarda, la Rosa no va fer el camí d'anar al camp de presseguers, ni tampoc va preparar cap cistella per donar a la Gurumil·la. Tampoc podia amagar la seva angoixa. Tant el Pepet com la Maria, en tot moment dedicaven paraules de confort cap a ella. Procuraven que no s'amoïnés per a res. Encara que la Gurumil·la intentés fer-li una mala passada, trobarien la manera de solucionar-ho. Hi havia la possibilitat que la Gurumil·la intentés tornar-la a transformar en la Rosa globus, la major de les seves pors, tal com havia amenaçat de fer. No entenien com era possible que aquella dona s'escarrassés tant per fer mal als altres, sols per pura malícia. Si es donés el cas que ocorregués el pitjor, podrien esperar fins al vespre, i acompanyar la Rosa al Camp per a tocar la pols màgica, aprofitant que era nit de lluna nova.

Per aquesta raó, va ser el Pepet qui va anar a collir els préssecs fent de baixada el Camí de La Feixa Llarga a tota velocitat en bicicleta. Havia agafat dues cistelles grosses, que portava penjant a cada costat de la roda del darrere, enganxades als suports que tenia el parafang. D'aquesta manera podia portar la càrrega de préssecs ben equilibrada i li permetia governar la bicicleta sense dificultat. Va collir els préssecs amb presses, intranquil, afectat pel malestar que li produïa l'afer amb la Gurumil·la. Collir era una feina agraïda, malgrat tot. Es va menjar un préssec per fer passar la set, que estava boníssim. En tota la tarda no havia fet ni un trist glop d'aigua. Amb tot el desfici que duia al damunt, no s'havia adonat que estava assedegat i la calor era prou generosa per a fer memòria de la necessitat d'hidratar-se.

Estava massa inquiet, fins al punt que collia els préssecs en un estat de nerviosisme. Respirava de forma accelerada, el cor li picava fort i s'adonava que estava tremolant. Allò no era collir amb presses, sinó que era collir amb por. Quan alguna vegada havia de collir amb presses, no gaudia gens de la feina. En tot cas, d'entre totes les tasques del camp, collir mongeta era la que més li agradava fer. Però si l'havia de collir a correcuita, perquè se li estava fent l'hora de portar-la al mercat i s'adonava que faria tard, no ho fruïa gens i resultava molt pesat. D'altra banda, si aquesta mateixa feina podia fer-la amb serenor, sabent que tenia tot el temps i que no li calia afanyar-se, resultava ser una de les tasques del camp que sempre havia trobat més satisfactòries i reconfortants. Quan collia la mongeta amb tranquil·litat, triant entre les fulles, sentint la frescor que desprenien, resultava una experiència agradable que propiciava una sensació de benestar. Gairebé podria qualificar-se de teràpia, encara que no sempre funcionava, sobretot quan els problemes eren massa cridaners i no donaven treva.

Mentre va romandre al Camp, no va veure que s'hi apropés ningú. Malgrat tot, sospitava que la Gurumil·la podia estar observant-lo d'amagat des de qualsevol indret. I no s'equivocava. La Gurumil·la no era massa lluny d'on ell es trobava. Feia hores que s'amagava entre el canyissar del riu, esperant l'arribada de la Rosa. Es va quedar molt sorpresa de veure aparèixer el Pepet en comptes de la Rosa. Realment allò no s'ho esperava. Per prudència i mirant de no fer cap pas en fals, va preferir continuar amagada, sense perdre detall de com el Pepet collia i després carregava les cistelles a dalt de la bicicleta. La Gurumil·la estava ben camuflada entre el canyissar, que era prou atapeït, i en cap moment va ser descoberta pel Pepet. Tampoc semblava una molèstia per les nombroses cueretes que s'hi aplegaven, revolotejant esverades per aconseguir un bon lloc per dormir entre les canyes. Les cueretes blanques són uns ocellets de color blanc i gris, amb una cua proporcionalment llarga, que mouen constantment amunt i avall. Eren abundants en les terres de la Marina i sempre se solien veure pels camps i els camins, sense mantenir gaire distància davant la presència de les persones que hi transitaven.

Era de preveure que la Rosa hauria explicat als seus pares la peripècia que va viure aquell vespre en el Camp, i hauria donat a conèixer el tracte que estava obligada a complir. Ja havia entès que avui no veuria a la Rosa, ni tampoc vindria a portar-li la cistella d'ous que estava esperant. Allò la molestava moltíssim. Que carai! A qui volia veure, era la Rosa! Estava tan enfurismada, que semblava que s'hagués menjat un bitxo dels rabiosos. No suportava que la menystinguessin amb tanta lleugeresa, a ella, una eminència com cap altre! No ho podia pair! La Gurumil·la treia fum pels queixals, arribant als límits de l'exasperació. Continuava observant el Pepet, que pujava a la bicicleta i iniciava la pedalada cap a casa. El camí era molt pla, però aquells imperceptibles graus de desnivell, que els prenia de pujada, es notaven a cada pedalada.

Tot i que era conscient que, des d'un bon principi, havia enredat a la Rosa, no volia renunciar a cobrar-se el preu que havia exigit. Havia deixat prou clar que l'incompliment seria castigat amb la major de les pors i per sempre. Però de dir-ho a ser capaç de fer-ho, n'hi havia un tros, i responia a una amenaça fora de lloc, barroera i sense cap credibilitat. Tot i això, la Gurumil·la estava doctorada en les lliçons de la vida i havia pres les precaucions necessàries per sortir-se amb la seva. El que no van sospitar mai els de Ca l'Islenyo era que la Gurumil·la ja feia força dies que experimentava amb la pols màgica. Fins al moment havia provat diferents fórmules que no havien funcionat, però tot d'una, quan ja estava a punt de desistir, va obtenir un resultat inesperat. Després d'extreure el suc de quatre préssecs picats dels ocells, dels que li havia donat la Rosa, el va barrejar amb la pols màgica que recollia del Camp en pots de conserva, com aquell que havia vist utilitzar a la Rosa. La pols va absorbir el suc i tot seguit va canviar de color, tornant-se carabassa. Es va mirar la seva amiga, la Rauxosa, com si fos un conillet d'índies. La pobra Rauxosa va entendre que allò no li convenia i va córrer per amagar-se a sota la taula. Però no hi tenia res a fer. La Gurumil·la va obrir el pot de vidre i la pols màgica carabassa, en veure's alliberada del recipient, va adoptar la forma d'un núvol que es mantenia estàtic en l'aire.

—Fes visible la major de les pors de la Rauxosa —va dir la Gurumil·la dirigint-se al núvol de pols carabassa.

El núvol va reaccionar davant de les paraules de la Gurumil·la, i va començar a perseguir la Rauxosa, que va córrer com boja per tota la casa, esvalotada i nerviosa, per mirar de fugir-ne. S'enfilava pel damunt dels mobles, saltant d'un lloc a un altre i provocant un enrenou de cal seixanta. Però aquell núvol el duia enganxat just al darrere amb el nas a tocar de la cua. Al cap d'un moment, la pols màgica va atrapar la Rauxosa i la cursa va aturar-se amb la pols màgica envoltant-la completament i donant-li l'aparença d'una guineu arrebossada de carabassa. En un no res, la guineu es va convertir en un caragol bover! La seva major de les pors era ser més lenta que un d'aquells pobres caragols amb què s'entretenia a colpejar amb les potes quan estaven a punt de treure la banya.

La Gurumil·la es va fer un fart de riure quan tot just va veure aquell caragol, en què s'havia convertit la Rauxosa. El va recollir del terra i se'l va posar a la butxaca pensant que al vespre, quan passés pel camp de presseguers, el posaria a tocar de la pols màgica i la Rauxosa tornaria al seu estat normal.

A la cuina de la masia, mentre preparaven el sopar, el Pepet va explicar a la Maria que no havia vist a ningú voltant a prop del Camp. Van procurar passar aquell vespre defugint dels pensaments tristos que els envaïen per la situació en què es trobaven, i miraven d'afrontar-ho amb normalitat. Així, a l'hora del sopar van estar parlant de com havia anat el dia i després van intentar distreure's amb una estona de lectura. La Rosa acostumava a anar a dormir abans que els seus pares. Pujava a la seva habitació quan encara estaven acabant de netejar la cuina i els estris, i preparaven les coses per a l'endemà al matí.

Va ser en aquell precís moment, quan la Rosa es va asseure al llit per descalçar-se les sabatilles d'estar per casa, que va veure entrar una pols carabassa per la finestra de la seva habitació. En aquella pols se sentia un murmuri que es repetia constantment: «fes visible la major de les pors de la Rosa». Aquella pols carabassa es va abalançar damunt d'ella, i la Rosa es va espantar tant que va començar a cridar.

—Papa, mama! - La Rosa cridava sobresaltada i plorava, tot al mateix temps.

En sentir aquell crit d'esglai, els seus pares van deixar el que feien i van pujar corrents les escales fins al replà de les habitacions. Es van trobar a la Rosa inflada com un globus, frenada pel sostre de la seva habitació.

—Filla! —va exclamar la Maria.

La Rosa plorava.

El Pepet va tancar la finestra per evitar disgustos i, mentre la Maria feia companyia a la Rosa, intentant calmar l'estat de pànic que patia, el Pepet va baixar al traster a buscar una corda.

Així que van tenir la Rosa lligada per una cama, la Maria va fer sortir la Rosa per la finestra, amb molt de compte que no es donés cap cop amb els porticons. El Pepet s'ho mirava des de baix, tenint ben agafat l'altre extrem de la corda.

L'Ito, en veure tant d'esverament a aquelles hores de la nit, en què acostumava a haver-hi molta pau i tranquil·litat, es va posar a cridar com un boig, amb la necessitat de cridar l'atenció i que es fixessin en ell.

—Kakakakaka!

—I ara el lloro crida! —Va queixar-se el Pepet.— Però tant és, quan es cansi ja pararà! Maria baixa que ja la tinc ben agafada.

—Pepet! Pepet! Pepet! —Va tornar a cridar l'Ito.— El Gaiato! El Gaiato!

En escoltar allò, la Maria i el Pepet es van quedar paralitzats, mirant-se sense entendre res. Com podia ser que l'Ito digues, just en aquells moments, una paraula nova que mai ningú li havia ensenyat?

—Ves Maria! Mentre subjecto la Rosa, ves-hi tu a agafar el Gaiato —va resoldre el Pepet.

La Maria va entrar altre cop a casa amb el propòsit d'agafar el Gaiato, que era a la cantonada de la paret del rebedor, darrere del penja-robes. En sortir de la casa, se'l va entregar al Pepet, que ja l'esperava.

La Maria es va encarregar de conduir a la Rosa, que anava nuada a la corda com un globus de fira. Per altra banda, el Pepet agafava amb fermesa el Gaiato, i s'havia avançat unes passes, com si estigués impacient per arribar al Camp. Se'l veia molt decidit. Tant el Pepet com el Gaiato, tots dos es veien enfurismats. El Pepet anava estrenyent les mandíbules, tancant-les amb tanta força que enfonsava els queixals cap a l'os. El Gaiato més fosc de color, semblava fet d'una fusta més forta i anava decidit a repartir llenya.

No estaven gens segurs de si acabarien trobant-se a la Gurumil·la, però en tot cas es veien preparats per enfrontar-s'hi. S'afanyaven tant com podien per ser-hi a temps de posar la Rosa a tocar de la pols màgica. Era fosc i no es veia res. Amb l'atabalament no havien pensat a agafar cap al·lot, i ara havien de vigilar molt per no entrebancar-se en la foscor. No s'escoltava més que els grills i les granotes, barrejat amb el soroll de les seves passes trepitjant el terra del camí i la respiració d'anar atrafegats.

En arribar al Camp, es van adonar que no havien estat els primers, i la Gurumil·la ja hi era, com no podia ser d'una altra manera. Van sorprendre-la just en el moment en què posava un caragol a tocar de la pols màgica, en les últimes espurnes que s'enlairaven. Havien fet tard i havien ben tocat les hores de veure's la pols màgica. Eren les últimes espurnes del vespre, i la branca d'aquell arbre en deixava constància, mentre s'anaven fonent en enlairar-se suaument. En un instant, aquell caragol privilegiat, que tenia a les mans, es va convertir en la Rauxosa. En veure'ls amb la Rosa globus agafada a una corda, la Gurumil·la no va perdre el temps. Portava alguns pots de pols màgica carabassa i la seva intenció era usar-los contra el Pepet i la Maria. S'afanyà a obrir els pots. La Gurumil·la reia nerviosa, com si gaudís de tot allò. La pols màgica dels pots havia format uns petits núvols que es mantenien estàtics en l'aire. La Gurumil·la va donar l'ordre a la pols, davant la mirada dels que tenia al davant, que no entenien res.

—Fes visible la major de les pors del Pepet, i fes visible la major de les pors de la Maria —va manar la Gurumil·la.

El Pepet es va posar a la defensiva en veure que aquells dos núvols de pols màgica carabassa, que eren just a uns metres davant seu, van començar a bellugar-se per agafar embranzida i dirigir-se cap a ells. En aquell instant només volia que s'aturessin, però no sabia com frenar-los. El Pepet va mantenint en tot moment el Gaiato fortament agafat, però sense cap idea del que havia de fer.

—Tu, Gurumil·la, ets una persona maliciosa que t'has aprofitat de la innocència i la bona fe de la Rosa —va aconseguir dir el Pepet, completament acorralat i tremolós, davant la incertesa de si en sortirien malparats.

Aleshores, va succeir una cosa que ningú s'esperava. Davant la sorpresa de tots, el Gaiato es va il·luminar amb una llum molt blanca, i va començar a escampar lleugeres bufades de pols màgica per tots cantons. Una d'aquelles bafarades de pols va arribar fins a on era la Rosa i, de seguida que va tocar-la, va recuperar la seva aparença normal. La Rosa es va abraçar a la Maria, molt contenta de no ser un globus, però morta de por per la situació que estaven vivint. La pols carabassa es va aturar a mig camí d'arribar a tocar el Pepet i la Maria.

Ningú estava entenent res d'allò i durant uns instants es va produir un silenci, una quietud, com si s'encetés un diàleg entre el Gaiato i la pols màgica per mirar d'arribar a un acord màgic. Davant la llum, que desprenia el Gaiato, es va poder veure com la pols màgica carabassa es conjuntava en un únic núvol. Alguna cosa estranya estava a punt de succeir i la pols es va girar en direcció cap a la Gurumil·la, sortint a tota velocitat per dirigir-se cap a ella. Allò no s'ho esperava i, per moltes passes enrere que fes per allunyar-se, la pols la va atrapar, envoltant-la completament. Aquell núvol se li va enganxar al cos i va quedar arrebossada per una coberta d'espurnes de color carabassa. En aquell instant la Gurumil·la va començar a sentir unes pessigolles molt insuportables que la feien convulsionar de forma exagerada. Eren pessigolles als peus, entre els dits de les mans, a la pell de l'esquena… Es va adonar que es començava a inflar com un globus. Però això no era tot. Al mateix temps no va poder ni xisclar, s'havia quedat sense veu i, a pesar que feia el gest d'obrir la boca, no emetia cap so. Però això no va ser tot i també va començar a perdre el cabell i a l'instant es va quedar calba.

El Pepet i la Rosa es van girar per mirar a la Maria, que va encongir les espatlles alhora que s'explicava.

—Potser la major de les meves pors és perdre el cabell —deia la Maria— tot podria ser.

La Rosa i el Pepet, amb resignació i complicitat, van fer que sí amb el cap.

—Què Podria ser sinó! —Van exclamar al mateix temps pare i filla, per posar-se a riure sense parar, fins al punt que, de tant riure, els hi queien les llàgrimes i els agafava flat als costats.

Resultava evident que les malifetes de la Gurumil·la ara se li havien girat en contra. El Camp no acceptava que s'usés la màgia amb malícia i, així que en va tenir oportunitat, no va donar treva a qui se'n volia aprofitar. Si la Gurumil·la hagués actuat amb bondat, ben segur el Camp l'haguera premiada a continuar menjant préssecs tan bons. Però no va ser així i, a l'instant d'haver-se convertit en un globus, es va començar a enlairar cap amunt. Tot i això, el Camp no volia causar més mal del merescut i, quan va estar a punt de perdre's cel enllà, una heura la va enllaçar per una cama i allí es va quedar balancejant-se sota els efectes de la brisa com una Gurumil·la globus.

—Què fem Maria? —Va demanar el Pepet a la seva dona, esperant que li donés d'alguna idea, que ell s'havia quedat en blanc i no li venia res al cap.

—Deixem-la aquí enganxada, que purgui totes les seves malifetes, i demà ja pensarem com ho resolem —va dir la Maria per treure's de sobre la responsabilitat de fer alguna cosa que l'exposés a no ser millor que la bruixa. La van deixar airejant-se en la quietud de la nit, destorbada tan sols pel silenci dels estels.

Van tornar cap a casa molt esgotats i la Rosa es va adormir com un tronc a l'instant de ficar-se al llit. Tot semblava tranquil. Havia tornat la calma a aquella casa i la Rosa havia après una bona lliçó, que no oblidaria: «havia de confiar del tot en els seus pares».

La Maria i el Pepet es van quedar una estona a la cuina, prenent-se una til·la per tranquil·litzar els nervis.

Després, van pujar a l'habitació de la Rosa per veure com estava i, de pas, per fer-li el petó de bona nit. Però la Rosa no es va adonar de res, de tan profundament que dormia per tot el cansament que duia a sobre.

La Gurumil·la es va passar tota la nit lligada al cordó salvador de l'heura. Estava marejada com una sopa perquè no estava acostumada a les alçades i patia una mica de vertigen. Duia tanta estona sense menjar ni beure res, que se sentia famèlica i assedegada. L'aire humit se li havia enganxat a la pell i l'esgarrifava. Tampoc s'arribava a eixugar-se el nas, que li queia la gota. Les mans li quedaven massa lluny per poder-se'l fregar i alleujar les picors. Estava molt nerviosa de tant que li picava el nas!

Quan encara no havia sortit el sol, el Pepet es va apropar al Camp per veure que feia la Gurumil·la. Gairebé no havia dormit pensant en aquella dona. Tampoc volia que fos l'atracció del dia per fer aixecar més xerrameca sobre el Camp. Per això es va afanyar per anar-hi d'hora. Va quedar-se uns instants mirant la Gurumil·la globus amb la primera claror del dia, que treia el nas per la ratlla del mar. El Pepet va començar a recollir l'heura per baixar-la a terra.

Quan la va tenir al davant, es va adonar que estava nerviosa i feia estranyes ganyotes amb el nas i els morros. Tremolava d'angúnia i de fred. El Pepet es va treure un mocador que duia, prenent-se la llibertat d'eixugar-li el nas. Aquella dona li feia llàstima, ara que coneixia alguns aspectes de la seva misteriosa vida i pel patiment que li causava aquella estranya i sobrevinguda situació en què es veia atrapada, encara que s'ho hagués buscat.

—Et deixo ben enganxada al presseguer i aquest vespre podràs tocar la pols màgica i recuperar el teu estat normal —es va explicar el Pepet.

La Gurumil·la va fer un gest afirmatiu amb el cap, que era l'única forma de comunicació que podia utilitzar en aquell moment. De seguida, La Rauxosa va sortir de darrere de les herbes i s'arraulí als peus de la Gurumil·la. El Pepet va considerar que havia complert amb el mínim que se sentia obligat a fer i tot seguit va girar cua per tornar cap amunt.

A casa, la Maria l'esperava impacient que tornés. Li feia la impressió que trigava massa. Quan va arribar, s'hi va abraçar ben fort, com si hagués estat uns dies sense veure'l.

—Encara hi era? —Es va interessar la Maria.

—Sí! L'he baixat a terra i ara està amarrada a un dels presseguers. Les fulles de l'arbre li faran ombra i no patirà cap insolació. Aquest vespre, quan toqui la pols màgica, es desfarà el castic de la major de les pors i podrà anar-se'n.

Ja havien passat uns dies i els préssecs que quedaven s'havien podrit sense cap raó. Al Camp li estava passant alguna cosa estranya. Les fulles dels arbres estaven perdent el verd, i es veien engroguides i marronoses. Moltes fulles ja havien caigut a terra, però encara no era l'època de caure la fulla, perquè tot just eren a finals d'agost, ni tampoc semblava que els arbres haguessin agafat cap malura.

La Rosa tenia l'afició de guardar els pinyols de préssec. Els recollia de la brossa o els demanava quan veia algú de casa que estava menjant un préssec: «em dones el Pinyol?» També havia agafat els pinyols de fer la melmelada i els de les postres del dinar.

Amb els dies que duia recollint pinyons ja n'havia omplert tot un sac. Els pinyols que recollia, primer els rentava i després els deixava al sol perquè s'assequessin. No sabia ben bé perquè ho feia, però li agradava veure tants pinyols junts. Semblaven una collita de nous.

El Pepet visitava cada dia el Camp per veure si podia fer-hi alguna cosa. Aquell matí hi va estar donant una ullada, examinant els préssecs podrits que havien caigut a terra, entre l'entapissat de fulles engroguides que cobrien l'herba verda. Tot indicava que els arbres es morien de manera irreversible. El Pepet s'hi va quedar una estona assegut, mirant-se els arbres. Se sentia abatut. Li feia molta llàstima veure com el camp es moria. Ja no podrien menjar més préssecs d'aquells tan bons. La màgia que havia fet aparèixer el Camp del no-res, s'havia consumit de manera sobtada.

—Quina llàstima —es lamentava la Maria— amb la cosa bona que eren els préssecs. Mai més en trobarem uns altres tan bons com aquests.

—Podríem sembrar els pinyols? —Va proposar la Rosa.

—De quins pinyols parles? —Va preguntar tota estranyada la Maria.

—Dels pinyols que he anat recollint —va explicar-se la Rosa— que no recordes que sempre et demanava que me'ls donessis quan feies melmelada?

Qui hauria dit mai que aquell joc de recollir pinyols ara els aportaria un bri d'esperança. La Maria, molt exaltada, s'ho va anar a dir al Pepet. Potser no estava tot perdut, i existia una ínfima possibilitat de recuperar el Camp. Encara eren a temps de provar sort si sembraven aquells pinyols. Si la Rosa no hagués jugat a recollir pinyols, mai haurien arribat a tenir una petita oportunitat plena d'esperança. El Pepet va vestir a l'egua amb els guarniments i va enganxar-li l'arada. Potser llauraria per última vegada, perquè estaven a punt de rebre el tractor, però sens dubte seria la més important de totes les llaurades. Havia decidit sembrar el camp que es trobava entre la cruïlla de la Feixa Llarga i el camí de casa. Un cop va deixar el camp net d'herba i amb la terra estovada, tocava fer-hi els clots cada dos metres i mig, en què la Rosa aniria dipositant els pinyols. La Maria la seguia amb el carretó, en què duia unes peces cilíndriques fetes de filat. Les clavava a terra per protegir el lloc on germinaria el pinyol. D'aquesta manera envoltaria l'arbre jove per protegir-lo dels cops que pogués rebre de manera accidental o per si a alguna bèstia se li acudís anar-hi a fer mal. Els petits abrets s'haurien de començar a veure quan arribés el pròxim estiu, amb un brot que sobresortiria de terra amb tan sols quatre fulles. Amb el pas dels anys es convertirien en arbres capaços de produir préssecs. Estaven contents perquè tenien el pressentiment que tornarien a menjar préssecs bons.

Capítol 15: Res és el que sembla

No van haver d'esperar massa dies perquè succeís allò que tots sabien que no podrien evitar i acabaria per esdevenir. Tot just quan ja començaven a oblidar el tràngol que havien passat, la Gurumil·la va reaparèixer. L'enrenou es va iniciar un matí, quan un pagès de la Marina se la va trobar voltant pel Camí de La Feixa Llarga. Anava fent aquell camí cap amunt i cap avall, com si esperes veure algú. La Gurumil·la se li va adreçar, fent que s'aturés un moment per parlar-li. Aquell home es va espantar tant, que va arrencar a córrer cames ajudeu-me. No es va esperar gens per anar-ho divulgant a tothom a qui veia i la notícia va córrer fins a oïdes dels de Ca l'Islenyo. El pobre pagès que havia tingut l'ensurt, explicava que s'havia creuat amb una senyora misteriosa de cabells blancs, vestida de groc, i que anava acompanyada d'una guineu. La dona repetia una i una altra vegada els mateixos mots, sense esperar resposta, «si coneixes el Pepet, digues-li que em vingui a trobar».

Per la descripció que en feia, no hi havia dubte que aquella dona havia de ser per força la Gurumil·la.

—Què faràs Pepet? —Va preguntar-li la Maria.— Aquesta dona, de què tothom parla, és la Gurumil·la! Per la descripció és inconfusible! —La Maria no podia amagar la seva preocupació.— Ha tornat!

No tenia ni cap ni peus que la Gurumil·la estigués voltant pels camins tan tranquil·lament. Quina raó l'hauria de dur a buscar el Pepet? Allò semblava extret d'una història de por amb molta mala intenció. També podia tractar-se d'una broma de mal gust, però s'havia de comprovar.

—Que no hagués tornat per revenjar-se —va concloure alarmat el Pepet.

El Pepet va sortir decidit a comprovar-ho. Altre cop, l'endemà de conèixer els rumors sobre la Senyora que voltava pel Camí de La Feixa Llarga, va sortir ben d'hora de casa per veure si era cert allò que contaven. Volia estar-ne segur de si es tractava o no de la Gurumil·la i esbrinar què volia d'ell. Va caminar en direcció cap al mar. A cap de no res, de lluny va veure com algú se li apropava. El Pepet es va aturar garratibat, esvaint-se-li tots els dubtes. Certament era la Gurumil·la. Aquesta continuava avançant cap a ell. Quan la va tenir al davant, es va espantar una mica en veure altra vegada aquella fisonomia tan poc agraciada que ja feia uns dies que mirava d'oblidar. Tot i això, la seva figura esvelta no feia joc amb el seu rostre, que talment semblava amagar-lo rere d'una grotesca careta.

—Des d'ahir que espero veure't, ja era hora! —Va començar a dir la Gurumil·la, queixant-se com si el Pepet hagués comès una falta de puntualitat.— Primer de tot et vull donar les gràcies per baixar-me a terra. Entenc que no existia cap raó per a fer-ho, però em vas acabar ajudant.

—De res —va dir en un to sec el Pepet.

—Soc del tot conscient que us he causat molt mal i em sento responsable del fet que el Camp s'estigui morint. No soc una persona que se li reconegui cedir davant de qualsevol i et pots donar per assabentat que continuaré fent la meva sempre que en tingui l'oportunitat i el cor m'ho demani. En cap moment miro prim a l'hora de trepitjar a qui em queda per sota i per això et recomano que no te m'apropis mai més com estàs fent en aquests moments, perquè en podries sortir escaldat. Et puc assegurar que no vindré a buscar brega, ni a tu ni a cap dels de casa teva, però procureu no creuar-vos en el meu camí.

—D'acord, queda entès. Però no et pensis que jo seria més benèvol que tu, i tingues per segur que, si apaguessis per casa, te'n tornaries amb la lliçó del Gaiato ben memoritzada. —Va respondre el Pepet molt decidit a mantenir una actitud defensiva a què no estava acostumat.

La Gurumil·la es va quedar sorpresa per la valentia i l'empenta que mostrava el Pepet, perquè feia una eternitat que ningú li plantava cara.

—Veig Pepet que actues com si pensessis que em coneixes de tota la vida. Se'm fa estrany. Que potser has esbrinat alguna cosa del meu passat?

—Et recordo de quan jo era petit. No d'haver-te vist mai, és clar, però sí de sentir-ne parlar. Un amic meu em va parlar de tu. Vas salvar la vida del seu germà a canvi d'un preu molt alt.

—De què parles? No en saps ni la missa la meitat. Mai a la vida he fet pagar cap preu a ningú. Suposo que et refereixes al pescador d'anguiles, no és així?

—El pare del meu amic era pescador. Sí.

—Pobra gent. Tinc per experiència que la bona voluntat i el compromís no existeixen. Tots aquests dies que la Rosa m'ha portat els préssecs i una cistella d'ous, m'he encarregat de repartir-ho personalment als més necessitats. O potser ús pensàveu que era per a mi? Vaig demanar a aquell pescador que fes una caritat als pobres durant aquell mateix any, donat que la vida del seu fill s'ho valia amb escreix, perquè la vida d'un fill no té preu. És el que havia demanat sempre a tota la gent a qui els he prestat la meva saviesa. Però la seva reacció sempre era una evasiva i molt contrariats refusaven complir la paraula un cop havia sigut donada. Després buscaven qualsevol mentida per justificar-se, perquè els veiessin com a víctimes d'una servidora. Aquell pescador va continuar venent el seu peix en comptes de donar-ne una part als pobres. I, amb tota la comèdia que feia, encara el va vendre més car. Feia veure al veïnat que l'intentava vendre d'amagat per evitar que jo me'l quedés! L'astúcia humana no té límits! —Va concloure la Gurumil·la amb un to sarcàstic, deixant pensatiu i perplex al Pepet, que recordava com aquell pescador havia venut el peix d'amagat als veïns i fins i tot al seu pare.

—Vaja, mai havia fet cap sobre aquesta possibilitat —va respondre el Pepet mig avergonyit, mentre li pujaven els colors de sufocar-se, tot adonant-se del seu error en prejutjar.

—Sempre hi ha gent necessitada que veurà un préssec com el tresor més gran. Si a més a més es poden fer una truita, els resultarà un miracle.

—També he llegit un llibre antic que parla de tu. Se't considera una bruixa —es va sincerar el Pepet, ara que començava a tenir curiositat per conèixer la veritat de tot. 

—Ja el conec aquest llibre. El guarden al museu.

—Però com pot ser? Com pots tenir tants anys? Què ho fa que absorbeixis l'aigua? —va interrogar el Pepet, ansiós de respostes sobre tot allò que no entenia.

La Gurumil·la es va posar a riure amb ganes, i es va haver de treure un mocador de la butxaca per eixugar-se les llàgrimes. El Pepet es va adonar que era el seu mocador, aquell que li havia deixat al matí que li va eixugar el nas.

—Feia anys que no reia tan a gust! —Va exclamar la Gurumil·la.— Si et fessis còmic, estic segura que tindries futur. Ai! De segur que vols saber tot això?

—Sí!

—No estic segura que ho acabessis de comprendre. El fet que la meva roba absorbeix l'aigua, potser sí que hi estàs capacitat per entendre'l. És d'un teixit que em vaig inventar fa molt de temps i em proporciona una temperatura de confort en tot moment, fent que no m'afecti la climatologia exterior, faci calor o fred. L'única pega és que actua com una esponja si es mulla.

—Ostres! —Va exclamar el Pepet

—Vols saber més?

—Digues si us plau!

—No tinc tants anys com et pots pensar. Soc tan humana com qualsevol altre. La diferència és que visc la major part del temps en un lloc on el temps transcorre diferent de com ho fa aquí. —El Pepet se l'escoltava sense saber quina cara posar, i la Gurumil·la se'n va adonar.— Per la cara que fas entenc que això et sobrepassa. —I, canviant el to, va continuar— però haig d'admetre que no us coneixia prou bé per a saber que sou gent caritativa, i per aquesta raó et demano disculpes. T'he portat tota la pols màgica que tinc recollida, per si, amb aquest gest, puc compensar-ho.

La Gurumil·la va obrir el sarró que duia penjat a tall de bandolera i en va treure tres pots amb pols màgica. De tanta que n'havia agafat del Camp, encara li quedaven pots plens fins dalt.

—I allò del teu home, el cavaller? —Va continuar preguntant el Pepet, a qui el rosegava la curiositat.

—No et vull explicar res més —va respondre la Gurumil·la.— Té, això és per a tu, a mi ja no em fa cap servei  —va acabar dient tot allargant els pots al Pepet.

El Pepet va agafar els pots, que es podien considerar un préstec de pols màgica, tal com havia desitjat la Rosa. La Gurumil·la ja havia complert amb tot el que se sentia obligada i girava cua en silenci, per marxar per on havia vingut.

—Gràcies! —Va gosar dir el Pepet, quan aquesta ja s'allunyava. El Pepet s'havia quedat aturat, agafant fortament els pots plens de pols màgica, respirant incrèdul per aquella estranya situació que estava vivint.

—De res, home —va respondre la Gurumil·la sense ni tan sols girar-se.

—Si un dia et ve de gust fer petar la xerrada, pots venir a berenar una tarda… Seràs benvinguda— va convidar el Pepet sense saber ben bé que deia, com si volgués quedar bé. La Gurumil·la es va aturar en sec i va girar-se per mirar a aquell home petit que tenia un gran cor.

—Pepet, t'has begut l'enteniment! Però mira, potser un dia, mai se sap —va somriure la Gurumil·la, que es va tornar a sentir acceptada per algú de la Marina. Tot seguit, la Gurumil·la va allunyar-se per l'allargassat camí fins a perdre's de vista.

El Pepet va arribar a casa, duent ben subjectats amb les mans aquells tres pots plens de pols màgica. Va explicar a la Rosa i la Maria la trobada que havia tingut amb la Gurumil·la, mentre posava damunt la taula aquells pots que desprenien una llum intensa.

La Rosa i la Maria, que eren a casa perquè encara no s'havien recuperat emocionalment per anar a vendre a la parada, no s'acabaven de creure tot allò que estava succeint. Ara coneixien una mica més a la Gurumil·la i es compadien d'ella. «Pobre dona!», va acabar exclamant la Maria.

A la Rosa se li va acudir que podien destinar aquella pols màgica per ruixar el terra del camp on hi havien sembrat els pinyols. Al Pepet i a la Maria els hi va semblar una bona pensada. Es van esperar fins al vespre, quan començava a ser fosc, en el moment del dia que la pols màgica és més brillant. El Pepet va buidar els pots dins d'un ruixador de motxilla i tots tres es van apropar al camp a ruixar el lloc on els pinyols estaven sembrats.

Mentre el Pepet ruixava, la Rosa i la Maria s'ho miraven molt il·lusionades, veient com la pols màgica sortia per l'espasa del ruixador i s'enganxava durant uns moments en el terròs, per després perdre's a poc a poc en l'aire. En va tenir prou per a fer tot el Camp.

—Funcionarà? —Es va intrigar la Rosa.

—Se suposa que sí. Haurem d'esperar que els arbres creixin i comencin a fer préssecs. Si des del primer dia en surten uns préssecs boníssims, voldrà dir que ho haurem aconseguit.

—Quan creixin els arbres —va afegir la Maria— ens hi podríem apropar un vespre per veure si deixen anar la pols màgica. Què us sembla la proposta?

—Sí, sí! —Va dir molt emocionada la Rosa.— Hi anirem un dia?

—És clar que sí! Vindrem sempre a veure la pols màgica, perquè és un regal que no es pot menysprear —va afegir el Pepet.— De mentre guardarem en el record el que va ser el nostre camp de presseguers.

Fi