L'Informe diu que el català recula en l'ús habitual…

Ara tot són presses i alguns es posen les mans cap! Però, la Plataforma per la llengua havia fet alguna cosa per no evitar aquest extrem del qual es queixen?

Ara ens diuen: “Apel·lem a la responsabilitat dels catalanoparlants i el parlin!”

Tot plegat em resulta: increïble!

Tanmateix, els catalanoparlants ja el parlem, i d'aquí s'adjudica l'afí denominació: catalanoparlants. Sempre ho hem fet així!

Senyors de la Plataforma, com us atreviu a espolsar-vos la responsabilitat d'una manera tan vergonyosa?

Encara més, què esteu dient?

Què esteu demanant?

No es pot exigir cap cosa més als catalanoparlants, que ja fan molt! Tot al contrari, se'ls hauria de felicitar!

Inclús el parlem en cercles on no és usual que s'hi parli la llengua catalana, i ho fem, malgrat i tot, plenament concients que haurem de suportar un cert rebuig!

Benvolgut patriarcat de la llengua, fa anys que no heu aportat cap idea innovadora. Que lluny queden els anys de Son Goku, que ha permès viure de renda fins fa ben poc.

Ara, després de deixar passar el temps sense fer res, no se us acudeix altra bestiesa que dir: cal conscienciar els Catalanoparlants!

De què aneu?

Com goseu fer una campanya per la llengua acusant els catalanoparlants? Quin error!

Per fer que la gent s'apropi a la llengua catalana, primer s'ha de fer atractiva i necessària. Res s'aconsegueix forçant les coses, més aviat es trenquen quan s'intenten doblegar, i és per aquí per on van els trets. És imprescindible crear la conjuntura adequada per donar una oportunitat a la llengua i als que la parlen. Fer recaure tota la responsabilitat damunt la gent és injust i matusser. Tot el que feu només serveix per apedaçar la situació actual de la llengua i allargar la collita uns anys més. És una evidència que els parlants del català ens sentim sols i trobem a faltar unes institucions que ens facin costat. Tot apunta al fet que, malauradament, això està sentenciat.

—Volem fer atractiva la llengua? —(És la pregunta que tots ens hauríem de fer).

—Per fer atractiva la llengua cal alliberar-la, tot el contrari de tenir-la segrestada per satisfer a un públic reduït. La diversitat és el màxim exponent de la cultura. LA DIVERSITAT ÉS ATRACTIVA.

La cultura catalana es percep com un negoci orientat a una reduïda clientela, aquell públic que té la capacitat econòmica d'adquirir-la. La producció cultural respon a una visió retallada i esbiaixada de la realitat, que per molt innovadora que sembli i aplaudida que estigui pels que la sustenten. Actualment, la producció cultural ens transporta a llibres avorrits, música redundant, pel·lícules immenjables, programes de televisió que persegueixen la morbositat, noticiaris i magazins amb un aspecte tan encarcarat i elitista, que tots semblen perfectes partidaris d'una selecta burgesia…

La cultura catalana l'estem maltractant vosaltres mateixos. La producció cultural en català està desconnectada de les necessitats del gruix del poble. Però, res d'això és nou! Quan una llengua no s'identifica amb el poble, aquesta no qualla.

El llatí va desaparèixer perquè era elitista i propi de la cultura eclesiàstica, desvinculat de la parla popular. L'església és un exemple d'institució que s'ha passat la història replantejant-se la manera de contactar, dissertant sobre el mitjà i el missatge que volien transmetre a la gent per tal de captar l'atenció i resultar interessant. El català és una llengua romànica que va esborrar el llatí quan els capellans van decidir donar-ne pas a la litúrgia. Ara tenim el català afeblit, com també ho va estar el vell llatí. Tenim al davant un castellà fort i promogut per l'administració central que és utilitzat per comunicar-se a tots els àmbits.

La producció cultural en català va dirigida a un reduït públic, que té la capacitat econòmica per comprar la cultura catalana. I aquest propòsit la condemna. El raonament és el següent: com que va destinada a un públic reduït, els autors no venen prou i fa que es queixin i acusin el seu públic de consumir poca cultura. La conclusió simplista que n'extreuen és que el català s'està perdent. Qui hauria d'estar vetllant pel futur de la llengua, està més pendent de vendre i fer calés que dedicant-se a promocionar una cultura dirigida al públic més general. Per tant, la música, el teatre, els mitjans de comunicació i la literatura, tracten temes, continguts i gustos que no causen gens d'interès a la majoria de la gent. Amb tot això es pot arribar a establir que els mateixos promotors de la llengua són els que l'enclaustren i la sentencien a desaparèixer. Però a pesar de tot, la gent del poble sempre s'ha sacrificat i en totes les èpoques ha mantingut viva la llengua. Que ningú us digui ni us faci creure el contrari, perquè, si hem arribat fins aquí, ha estat gràcies a nosaltres, i millor que els catalanoparlants no ho farà ningú.

Els problemes als quals s'enfronta la gent són diversos i moltes vegades no estan contemplats ni en els mateixos informatius. La manera d'entendre la vida i de viure-la és diversa. Si no s'està al costat de la gent, és comprensible que es produeixi una desconnexió. Si la cultura no és atractiva per la gent, no causarà gens d'interès.

Plataforma, no us equivoqueu a l'hora de veure on està el problema i deixeu de demanar coses absurdes. Comenceu a destinar els recursos per encarar la dificultat que pateix la llengua. Deixeu de fer el mandra i poseu-hi una mica d'enginy. Cal crear l'al·licient de parlar la llengua, fer-la tan interessant i necessària que tothom la vulgui conèixer per iniciativa pròpia, perquè qui no sap català percebrà que es perd alguna cosa.

La culpa.

En primer lloc, té la culpa l'administració del nostre país, central i septentrional. En segon lloc, de l'entorn monopolitzat i elitista dels que promocionen la cultura. En tercer lloc, dels partits polítics que l'anomenen massa com a eina programàtica tant en detriment com en enaltiment d'aquesta… Ja seria hora que els partits polítics deixin de malmetre la llengua amb l'anhel de guanyar cadires en el Parlament.

És culpa de la denominació de la llengua. Des de sempre ha creat incomoditats el fet que coincideixi amb el topònim de català, entesa com la llengua que pertany a Catalunya. Una denominació comuna que englobi totes les variants lingüístiques dialectals de la llegua podria evitar enemistats i recels i formalitzar la unitat de la llengua, sobretot de cara a Europa, on hauríem d'esdevenir una llengua oficial.

És fàcil adonar-se que la unitat de la llengua implica esvair les sensibilitats que genera el fet que el català sigui la denominació general i al mateix temps un dels dialectes que componen aquesta llengua tan rica. No és una opció innovadora, i només cal endinsar-se en la història per adonar-se'n. Una vegada es va remoure el tema del Llemosí. És un terme que va utilitzar-se per denominar la llengua catalana el segle XVI, com a dialecte occità de Llemotges. Es va acceptar com una opció valida per València i les Illes, perquè es tractava d'una denominació unitària de la llengua que evitava susceptibilitats geogràfiques. Però no va quallar.

Aquesta podria ser una tasca urgent per demanar als lingüistes i historiadors, dotar la llengua d'un nom que englobés totes les variants.  Seria molt útil una denominació que pogués recollir el significat del català com una llengua que es va originar en la zona pirenaica, entre la depressió de l'Ebre i la depressió d'Aquitània, la llengua de Llull. No tinc cap nom en ment per conjuntar les variants dialectals de català, valencià, mallorquí, rossellonès, alguerès… Seria genial que poguéssim denominar el català amb un mot que no alterés sensibilitats.

Però ben segur, la suposada davallada del català no és culpa de la gent.

La solució: Liberalitzar.

Significa planament i senzillament que la cultura catalana no estigui sota el domini dels pocs que la promocionen i distribueixen en benefici propi. Que la llengua deixi de ser un producte comercial desgastat per un màrqueting que la devalua constantment.

Com fer-ho?

—La cultura en català ha de ser de qualitat i amb capacitat per connectar.

—Ha de ser plural, que no ens mostri només les vides dels, escriptors, empresaris, policies i delinqüents, mafiosos i món de la corrupció, enginyers, metges, advocats, polítics, esportistes professionals, mestres, famílies benestants fent vacances en un hotel o d'un cap de setmana esquiant, etc. Que posi en relleu la vida del guixaire, del temporer, del peó, del que surt amb l'entrepà de casa perquè no pot pensar a fer un àpat en un bar, del que juga a la loteria, del que no pot anar al teatre perquè no s'hi arriba, del que no anirà al dentista perquè ha de pagar els llibres de l'escola dels fills, de qui passa l'estona al parc o en un banc públic mirant el vol de les orenetes, de qui fa un viatge de dues hores d'autobús per anar a la platja, de qui encén poques llums a casa per estalviar, d'aquell que anirà a tocar la neu amb el calçat que porta i acabarà xop i gelat de peus, del que no té no televisor, del que s'enfila als arbres per jugar, dels nens que construeixen una cabana secreta de branques en el bosc, del que busca entre la ferralla per arreglar-se la bicicleta…

—Amb un contingut rellevant, que informi, que enriqueixi a les persones amb coneixements útils, coherent amb la realitat, el medi, les preferències, la il·lusió, la imaginació, els somnis, la realització personal, ajudi a sobreviure…

—Que defensi la solidaritat amb la gent, i no sigui un exemple de com protegir els interessos personals de manera egoista per garantir-se el benestar sense pensar en els altres.

—Com a detall important, per tal que arribi a tothom, ha de ser gratuïta. Ningú pot negar la situació de desavantatge del català respecte del castellà en el punt de partida. El castellà està protegit per les Lleis del país i el català només és oficial a Catalunya. Per això, l'administració pública catalana té l'obligació i el dret de protegir la llengua catalana sense preocupar-se del castellà, i destinar-hi el pressupost necessari amb tota la legitimitat. Per tant, és legítim responsabilitzar-se dels costos i determinar les condicions sobre la diversitat lingüística. Que el consumidor pugui triar allò que més li agrada. Aquest punt és important, perquè si no estem disposats a assumir els costos de la llengua, tota la resta serà en va.

Per altra banda, hi haurà detractors, sobretot aquells que consideraran una avantatja deslleial que es protegeixi el català enfront de les altres llengües, i sobretot ho denunciaran aquells que no se'l fan seu i poc els importa si desapareix. Però, quelcom semblant s'hauria de fer en totes les llengües que no gaudeixen de la mateixa protecció que les llengües plenament oficials i es troben en risc de desaparèixer. Els castellanoparlants haurien de respectar-ho en comptes d'aprofitar aquesta feblesa per intentar esborrar de la competència una llengua que els incomoda.

—Teixir complicitats amb les altres regions en què es parla la llengua, amb la prioritat de dotar la llengua d'un caràcter d'unitat que la converteixi en rellevant pel món. Anar plegats sota un sol nom que englobi tots els dialectes que formen la llengua, eliminant les ambigüitats sobre la denominació de la llengua.

PERÒ, EL QUE NO ENS HAURIA DE DIR MAI NINGÚ ÉS QUE HEM D'ACTUAR AMB MÉS RESPONSABILITAT A L'HORA DE PROCURAR PER LA LLENGUA.
NO ENS PODEN DONAR LLIÇONS NI CAL QUE ENS RELATIN EXPERIÈNCIES PER INSTRUIR-NOS, QUE JA LES TENIM TOTES.